EL SÀHARA, TRENTA ANYS D'EXILI, TRENTA ANYS D'OCUPACIÓ

COMUNICADO DEL OBSERVATORIO DE DERECHOS HUMANOS PARA LOS TERRITORIOS OCUPADOS DEL SAHARA OCCIDENTAL

2010-08-28T20:49:00.000+02:00

COMUNICADO DEL OBSERVATORIO DE DERECHOS HUMANOS PARA LOS TERRITORIOS OCUPADOS DEL SAHARA OCCIDENTAL

Ante las equivocadas informaciones y nada inocente artículo publicado hoy sábado 28 de agosto en el periódico Canarias 7 por el Sr. Mújica y cuyo títulos son “El Frente reta a Madrid y Rabat con una flotilla hacia El Aaiún” y “Llega la flotilla”, este Observatorio tiene a bien bien realizar las siguientes aclaraciones:

PRIMERO: El Observatorio de Derechos Humanos para los Territorios Ocupados del Sahara Occidental, de reciente creación, es una iniciativa surgida dentro de los TT.OO por militantes de Derechos Humanos que padecen y presencian día tras día, desde hace 35 años esta situación, por lo tanto no es cierto que la ubicación del mismo radique en Badajoz.

SEGUNDO: Ni el Frente POLISARIO ni sus grupos de apoyo en España han cerrado esta semana el calendario de una flotilla solidaria, puesto que la iniciativa de esta acción ha partido única y exclusivamente de este Observatorio, iniciativa a la que se están sumando numerosas personas dentro y fuera de las fronteras del Sahara Occidental, por lo tanto, esta iniciativa se ha colectivizado convirtiéndose en una idea aglutinadora de la sociedad civil internacional, entre ellas la española y la saharaui. Esto demuestra que las tentativas del lobby marroquí por desprestigiar tanto al Frente POLISARIO como al Movimiento de Solidaridad con la causa saharaui, además de basarse en información completa y absolutamente falsa e inventada y demostrarnos que está consiguiendo el aumento del nerviosismo del lobby marroquí y a tenor del apoyo mayoritario y positivo que se está obteniendo, lo único que consigue es reforzar aún más las ganas para que esta proposición salga adelante, sin que se tenga fijada todavía una fecha y mucho menos la composición de esta “flotilla”.

TERCERO: No vamos a permitir que se menosprecie a nuestra compañera Aminatou Haidar. La lucha que mantuvo no fue ninguna “operación”, sólo fue respuesta a la actitud prepotente y provocadora del Reino de Marruecos, acostumbrado como está a organizar pataletas y embrollos, apretando las tuercas y subiendo la tensión, utilizando siempre los mismos recursos: inmigración, Ceuta y Melilla, terrorismo y Sáhara Occidental, porque saben a ciencia cierta que, de la misma forma que ellos son así de previsibles, lo son España y el resto de la Comunidad Internacional, cuyo mecanismo de respuesta será siempre igual, nunca lo van a poner de una vez en su sitio. Por lo tanto, ante esta actitud incomprensible e insostenible, la ciudadanía hemos decidido tomar las riendas de este asunto y estamos en nuestro legítimo derecho de organizarnos y organizar cuantas acciones pacíficas nos ayuden a evidenciar la situación que padece nuestro pueblo y la situación de olvido y ninguneo que sufrimos por parte de la ONU y los países que conforman la llamada “Comunidad Internacional”, de la que evidentemente forma parte España.

La legalidad internacional y las numerosas resoluciones de Naciones Unidas demuestran que nosotros formamos parte de un territorio pendiente de descolonización, y que Marruecos sí es un país ocupante y violador de los más elementales DDHH.

El Aaiun(Sahara Occidental),28 de agosto 2010

http://www.scribd.com/doc/36483299/20100826-Sahara-propuesta-Flotilla-de-La-In-Depend-en-CIA-Mahfoud-Ali-Beiba

OBSERVATORIO DE DERECHOS HUMANOS PARA LOS TERRITORIOS OCUPADOS DEL SAHARA OCCIDENTAL: BRAINSTORMING O LLUVIA DE IDEAS TEMA: FLOTILLA DE LA INDEPENDENCIA “MAHFOUD ALI BEIBA”

2010-08-28T20:48:00.000+02:00

OBSERVATORIO DE DERECHOS HUMANOS PARA LOS TERRITORIOS OCUPADOS DEL SAHARA OCCIDENTAL: BRAINSTORMING O LLUVIA DE IDEAS

TEMA: FLOTILLA DE LA INDEPENDENCIA “MAHFOUD ALI BEIBA”

Ante la escalada en el asedio policial y militar, traducido en el aumento de flagrantes violaciones de DDHH sobre la población saharaui en los Territorios Ocupados del Sáhara Occidental, hemos decidido, desde el OBSERVATORIO DE DDHH PARA LOS TERRITORIOS OCUPADOS DEL SAHARA OCCIDENTAL, plantear un método de trabajo a tod@s l@s solidar@s, sobre una propuesta de acción concreta que nos hemos planteado, al objeto de encontrar una solución idónea que rompa o ayude a romper este bloqueo informativo y el acorralamiento permanente al que se encuentra sometida la población hace más de 35 años en su propia tierra.

La propuesta consiste en organizar una flotilla en la que se aborden (embarquen, etc), los solidarios de nuestra causa, como así también los/as saharauis que deseen hacerlo, acompañados de medios de comunicación y reforzados por personas relevantes, partiendo desde las Islas Canarias y con destino a El Aaiún, donde se intentaría desembarcar.

Simbólicamente, la fecha para esta acción, debería ser una fecha importante para nuestro pueblo, por ejemplo: 14 de noviembre, 27 de febrero o 20 de marzo, indistintamente.

Uno de los objetivos principales de esta acción, según nuestro criterio, consistiría en denunciar la actitud de "indiferencia" de la misión de la ONU, MINURSO, ante las constantes violaciones de DDHH que día tras día se cometen en Territorios Ocupados del Sáhara Occidental ante su presencia y a causa del "Status Quo" que padecemos desde el día 1 de septiembre de 1991.

El otro objetivo sería intentan ROMPER EL BLOQUEO INFORMATIVO al que está condenada nuestra JUSTA CAUSA, mediante esta protesta CÍVICA Y PACÍFICA.

"La Flotilla" (todos los barcos que sean utilizados), tendrán que ser de pabellón español, ya que el Territorio sigue bajo soberanía española, según la "Legalidad Internacional".

A ésta iniciativa, están invitadas todas las personas solidarias con las causas de los pueblos, bien de forma individual como colectiva: asociaciones, partidos políticos, sindicatos, ONGs, instituciones públicas, etc., motivo por el cual, solicitamos a cada un@ de vosotr@s, la máxima difusión posible, ya que la situación ahora lo requiere.

Email contacto:observatorio.saharauiddhh@gmail.com

Se amplía la información y se ofrecen pautas metodológicas en el documento que pueden descargar en el link adjunto:

http://www.scribd.com/doc/36483299/20100826-Sahara-propuesta-Flotilla-de-La-In-Depend-en-CIA-Mahfoud-Ali-Beiba

UN SMS

2010-08-27T16:59:00.000+02:00

Des del dilluns que van marxar els nens he rebut uns quants sms, a més de les trucades per dir que havien arribat molt bé i que estaven contents de tornar a ser a casa.

Ahir mateix me'n va arribar un de molt curt que vull compartir amb vosaltres: dos cabres.

Era del Lekbir. El vaig entendre molt bé. El nen em deia que el seu pare havia sacrificat dos cabrits per a celebrar amb tota la família el seu retorn. A hores d'ara ja deuen estar assabentats de tot allò que ha passat durant l'any que ha estat aquí.

Ahir vaig riure molt en rebre el missatge perquè solíem fer broma amb quantes cabres matarien per a festejar la seva arribada. Jo li deia que potser no n'hi hauria prou en tots els Campaments. A mi m'alleujava molt sentir-lo riure com al principi de tot, abans de que es quedés tot un curs i de que, després de deixar un nen tímid, educat, prudent però amb molta alegria, trobar-me'l amb que no gosava ni a obrir boca, molt menys obrir la nevera, canviar de canal o estirar-se al sofà.

Si, l'he mimat molt i encara més que ho hauria fet per tal de retornar-li l'autoestima feta miques i l'alegria natural que tenen tots els infants sahrauís. Ja sé que no sóc la seva mare i per això les carícies es limitaven a uns copets a l'esquena o a passar-li la ma pels cabells, que ja és gran i tampoc era qüestió d'avergonyir-lo amb mostres d'afecte desmesurades. Però sé molt bé que el Lekbir necessitava aquest contacte físic per a comprendre que tot allò de que podia donar gràcies de que l'acollissin ja que ningú l'havia volgut era mentida i a més aquells que li feien aquestes “amables reflexions” ho sabien.

Quan parlava per telèfon amb els seus pares s'hi posava una cadira i xerrava i xerrava sense quequejar com al principi d'estiu. Jo em limitava a enviar-li salutacions per tots i mai no li vaig fer un tercer grau. Si em volia explicar la conversa ho feia i si no, respectava la seva intimitat.

El punt d'inflexió va ser un dia en el que va demanar-me permís per convidar un amic seu. Aquell dia el vaig renyar, ho confesso. “ Ja et vaig dir que eres a casa teva, convida qui vulguis, serà benvingut”.

I un altre el dia que em va preguntar si es podia quedar a casa sol. Clar que sí! Et nomeno senyor i guardià del castell junt amb l'avi. Li hauríeu d'haver vist el somriure.

Estimat Lekbir, que siguis feliç és allò que més desitgem tots els membres de la nostra família.

Fins aviat.

HISTÒRIES DE LES VACANCES EN PAU

2010-08-25T18:11:00.001+02:00

El dilluns passat vam marxar cap a casa els nens sahrauís que han passat les vacances a Ponent. Feien goig de veure'ls tan mudats i tan contents. Bosses i maletes s'amuntegaven junt amb les darreres recomanacions de les famílies acollidores.

Aquest ha estat un estiu molt curt: visites al metge, analítiques, excursions, trobades i molta complicitat entre els acollidors.

A casa no n'esperàvem cap però quan es tracta del Sàhara això no es pot dir mai i al final n'hi ha hagut dos. Un nen i una nena. Als dos els conec molt bé, també els seus pares als quals considero com germans. Són la meva família del desert.

No sé, si quan hi viatgi, tindré temps de visitar-los tots. Si més no, ho intentaré. Al Lekbir li he promès que passaré un parell de dies a la seva haima.

Darrera hi ha tota una història que m'estimo més oblidar. Va ser tot l'any aquí a pocs minuts de casa i el vaig veure com a molt tres vegades o quatre. Ja li vaig expressar que em sentia culpable i que si ell hagués tingut els mitjans i la oportunitat de comunicar-se, la situació s'hauria tallat d'arrel. Aquells que el coneixeu sabeu com n'és de prudent. A les converses amb els seus no els hi va dir ni una paraula perquè no hi podien fer res i no els volia amoïnar.

Estimació de la bona que no cal que es digui amb paraules que, de tan usades, perden el significat. Estimar també significa renunciar i voler el bé de l'altre abans del propi. Els afectes dels nens no es compren ni es poden forçar. Si algú no està disposat a tractar als petits sahrauís com un membre més de la família val més que no s'ho plantegi.

Acollir no és senzill: les famílies acollidores tenen totes les obligacions i molt pocs drets. I això sempre ho hem de tenir present.

Quan els infants van arribar hi va haver una nena que va expressar la negativa a tornar amb la família acollidora de l'any passat. Vaig parlar amb la seva mare natural per telèfon que també em va dir que la canviés. Quan la nena no va arribar, la senyora em va trucar i em va dir de tot i més. No va entendre que de la mateixa manera que no obliguem les famílies catalanes, hem de respectar la voluntat de les famílies sahrauís. En un pla d'igualtat que algunes persones no entenen perquè es creuen per sobre pel fet d'exercir la solidaritat.

El dilluns va girar-me la cara a l'estació d'autobusos. No és que m'importi gaire ja que la nena em va fer una abraçada que valia un Perú i això que no l'havia vista en tot l'estiu.

La nena que ha passat l'estiu amb nosaltres és com una nina. Comprenc que sigui fàcil encapritxar-se'n i voler-se-la quedar però els seus pares i germans l'estimen i molt. És intel·ligent, amb caràcter, amb un humor agut i subtil i molt afectuosa. No s'hi val a dir mitges veritats barrejades amb mentides per retenir-la, com va passar l'estiu passat. I encara més greu és tota la preocupació i tota l'angúnia que hem sofert pensant que estava molt malalta quan, en realitat, està com una poma, gràcies a Déu.

Casa nostra està silenciosa. Ahir mentre prenia la fresca a la terrassa i mirava la lluna plena pensava en el nens, el dos. En el Lekbir que ja ha abraçat a la Zahra i en la nena. Ja són a la llar: inhòspita, hostil, en precari però amb els seus. Aquí ara ens toca continuar treballant perquè el Sàhara Lliure sigui una realitat.

URGENT-AGRESSIÓ AL SÀHARA OCUPAT-URGENT

2010-08-23T10:19:00.002+02:00

¡¡URGENTE!!! ALERTA: AGRESIÓN BRUTAL DE POLICÍA Y MILITARES A LOS CINCO ACTIVISTAS DEFENSORES DE LOS DD.HH QUE REGRESABAN DE ARGELIA Y A LOS TURISTAS ANTONIO VELÁZQUEZ, ISABEL TERRAZO Y DOS TURISTAS ESPAÑOLAS MÁS, DE ARAGÓN.

A las dos de la madrugada del día 22 a 23 de agosto de 2010, ANTONIO VELÁZQUEZ (turista de nacionalidad mexicana), ISABEL TERRAZO (turista de nacionalidad española) y otras dos turistas, también de nacionalidad española, más concretamente de Aragón, estaban esperando el regreso desde Argel de los cinco activistas defensores de DD.HH entre los que se encontraban SULTANA JAYA, BRAHIM SABBAR, ANASSIRI y MHAMED HAMMAD. La gente estaba festejando pacíficamente en el Barrio de Maatala el regreso de los cinco activistas saharauis que habían estado participando en la Universidad de Verano de Boumerdas (Argelia). Toda la zona se encontraba rodeada de militares y de policías vestidos de civil. Todos ellos portaban porras en las manos, listos para actuar. Allanaron varias casas de saharauis y se fueron directamente a por BRAHIM SABBAR, ANASSIRI, SULTANA JAYA y HMAD HAMMAD a quienes tiraron al suelo golpeándolos brutalmente tanto con las porras como con los puños. También hicieron lo mismo con todos los turistas que estaban allí, sabiendo que eran turistas puesto que les pidieron la documentación ANTES y DESPUÉS de la agresión. Con ANTONIO VELÁZQUEZ se ensañaron más que con las mujeres, la agresión física a ellas consistió en recibir algún golpe pero no ha sido tan grave. Según un primer relato de ANTONIO VELÁZQUEZ, han intentado sacarlos de la casa de HMAD a la fuerza, pero ellos se han negado, con lo que en estos momentos están bajo “arresto domiciliario”, pues además están rodeados por muchos policías de paisano, personajes siniestros conocidos por su virulencia y agresividad en sus atentados. ANTONIO VELÁZQUEZ ha declarado, completamente indignado y preocupado por la situación, “que en los territorios ocupados del Sahara Occidental lo que se está viviendo es una ‘guerra de baja intensidad’ y que la Comunidad Internacional, incluida la MINURSO (Misión de Naciones Unidas para el Referéndum del S.O.) que está allí mismo en, no hacen nada, que son simples turistas los que tienen que venir a dar fe de esta situación y después informar al resto del mundo. Que estas agresiones se suceden constantemente contra toda la población saharaui por el hecho de ser saharaui sin importarles ni el sexo ni la edad de la persona que agredan, sean niños o ancianos. Que en este momento tanto él como sus compañeras temen por su integridad física más que en ningún otro momento de este viaje, temen salir de la casa y temen salir de la ciudad, por lo que les pueda suceder. Que hacen un llamamiento a todas las organizaciones internacionales para que tengan los ojos puestos en esta situación y hagan un seguimiento de ella y que se ponga en conocimiento de las autoridades españolas y las autoridades mexicanas solicitando su protección”.

Cabe destacar que desde ese momento, los heroicos y valientes miembros de la Intifada, después de ver la brutal intervención, han alzado una bandera saharaui en la Avda. Smara, principal arteria de la ciudad de El Aaiún ocupado.

La lista provisional de heridos es la siguiente:

BRAHIM SABBAR (heridas en la espalda)

SULTANA JAYA (heridas en la cabeza)

ANTONIO VELÁZQUEZ (tres porrazos en el hombro, tres en el resto del cuerpo y uno en la cabeza, tiene la mitad de la cara desfigurada, heridas en la nariz)

ANASSIRI (hematomas por todo el cuerpo)

MADRE DEL ACTIVISTA HMAD HAMMAD (ingresada en el Hospital Bel Mehdi a causa de la presión)

El OBSERVATORIO DE DERECHOS HUMANOS PARA LOS TERRITORIOS OCUPADOS DEL SAHARA OCCIDENTAL hace un llamamiento urgente haciendo suya la petición de los activistas de Derechos Humanos de los compañeros y compañeras que están realizando un viaje para conocer el Sahara Occidental, para que se difunda esta información y se vuelque la mirada hacia este territorio ocupado por Marruecos donde sistemáticamente se violan los más elementales derechos humanos de sus habitantes y sus visitantes.

¡¡¡SAHARA LIBRE YA!!! ¡¡FUERA EL INVASOR!!

¡¡MARRUECOS CULPABLE Y ESPAÑA RESPONSABLE!!

Os ruego encarecidamente que lo difundáis en vuestros blogs.

ESTIU A LA HAMADA

2010-08-18T08:00:00.001+02:00

El sol del migdia

crema com el foc, estiu

el desert està silent.

DUNES

2010-08-17T09:30:00.000+02:00

Les dunes blanques,

mitges llunes perfectes,

sota el cel blau.

SÀHARA

2010-08-16T00:08:00.001+02:00

Sobre la duna

un home solitari

sospira per tu

PLENILUNI

2010-08-15T23:57:00.001+02:00

La lluna plena

es gronxa enmig d'un cel

sense estrelles

AMINETU A CNN+

2010-04-09T12:06:00.002+02:00

OASIS A L'EXILI

2010-04-08T12:27:00.000+02:00

A l’exili no hi ha oasis amb palmeres i aigua fresca. Si en vols els has de bastir i pregar perquè no es malmetin.

I tanmateix vam estar-hi. Al pati de l’escola 9 de Junio hi va haver un respir. Els somriures de la Cristina, del Joaquim, la paciència i la serenitat del Rubio que acompanyava el José Manuel (vaig trobar a faltar el Kike) i l’interès de les noies sahrauís que estudien metodologia per tal d’ensenyar castellà als seus nens em va donar un alè d’optimisme. De sobte una parella de bubis, els ocellets del desert, van creuar el cel i es van parar al ràfec de la teulada. ¡Mireu-los, mireu-los! vaig cridar. Viuen aquí ens va explicar la Cristina. I és clar que sí ¿Hi ha potser un lloc millor per a fer-hi el niu?

Sense voler-ho em vaig trobar enyorant la Luisa i l’Antonio, la Darjala i la Memona i un desig em va sortir del cor i vull creure que els va arribar. No els he vist mai i malgrat tot em vaig trobar assaborint el te dolç, aspre i suau com, si de veritat, l’haguéssim pres plegats en aquell lloc oblidat del món i de la memòria dels poderosos.

MARE

2010-04-07T13:08:00.000+02:00

Després d'una parada ja torno a ser aquí. He anat als Campaments i he tornat amb les piles carregades a tope. Com sempre em costa molt d'aterrar. Físicament sóc aquí però amb el pensament allí.

I he tornat molt contenta perquè he vist l'esforç i la voluntat de continuar construint dins de la provisionalitat volguda un futur per a les noves generacions que mai no han vist la terra dels seus pares i dels seus avis. També he vist quelcom que no m'ha agradat gens.

Respecto profundament totes les religions i creences encara que em confesso agnòstica. Però que voleu que us digui? No m'agraden els que van pel món fent proselitisme i creient-se amos de la veritat absoluta.

Ha estat un plaer viatjar amb la Cecília, la meva filla petita que està tan enganxada al desert i als seus habitants com jo mateixa, amb la seva amiga Maria i amb l'Òscar, un fotògraf que ha fet un treball increïble. Hem rigut molt i hem passat estones sota la llum d'una lluna plena molt plena que sempre en rep quan hi anem.

Els nens s'han fet grans i ja són adults. La Lab continua tan innocent com quan era una nena però a l'Abdu se li ha entristit la mirada.

De tota manera aquesta vegada he tornat amb la sensació que la cultura sahrauí és com una ceba: cada vegada descobreixes una capa nova que abans no havies vist. Per això em molesten molt aquells que en el primer viatge es creuen amb el dret de jutjar i es pensen que tenen la solució a tots els problemes dels sahrauís.

De vegades voldria plegar i deixar el tema Sàhara dins un compartiment estanc tancat amb pany i clau i només obrir-lo quan jo volgués. Però no puc de cap manera perquè sempre m'he mogut a impulsos dels sentiments. Quan la raó i el cor s'enfronten acabo sempre fent-li cas al cor. I si m'equivoco o m'emporto alguna decepció mala sort.

I ara tinc el cor ple d'una paraula que la Lab mai no m'havia dit i que en aquest viatge no ha parat de pronunciar: mare. I jo no m'hi he pogut resistir perquè sempre l'he considerada com una filla que fa anys va arribar a la meva vida per casualitat, gràcies a les vacances en Pau.

Fins aviat.

SI L'EVOLUCIÓ ES LA TORTURA JO VULL INVOLUCIONAR.

2010-01-28T12:57:00.002+01:00

NUCLEARS?

2010-01-27T12:18:00.000+01:00

Ahir l'Ajuntament d'Ascó va votar a favor de la instal·lació d'un cementiri nuclear al municipi.

Ha passat molt de temps des de que portàvem aquelles xapes amb un sol que ens preguntava: Nuclears? No, gràcies.

Tinc familiars que hi treballen i la vida no els hi ha anat malament. El poble de poc més de mil habitants és per veure'l.

De fet, quan aquí hi ha microtalls de llum ens enfadem i ja no us parlo de si l'apagada dura hores.

Si féssim l'exercici de pensar com ens ho faríem sense electricitat ens n'adonaríem de com en depenem.

Les centrals nuclears en fabriquen i generen residus que en algun lloc s'han d'ubicar.

És clar que si hi ha unes contraprestacions tan altes és que la cosa no deu ser tan innòcua com ens volen fer creure i més quan el President no els vol a Catalunya però per altra banda va promoure aquesta planta quan va ser ministre d'indústria.

La nostra comarca està sota l'àrea d'influència de la central. M'imagino que si ens pregunten diríem que no però em pregunto què diríem si rebéssim les prestacions que rebrà el municipi que l'aculli.

ANY NOU

2010-01-26T12:39:00.000+01:00

Aquest any 2010 no ha començat massa bé, de fet diria que ho ha fet molt malament.

En poc més de quinze dies ens han deixat dues persones molt joves. Un era el fill d'una cosina germana i l'altre un cosí germà del meu home.

Tanmateix la vida continua endavant i no s'atura.

Començar un nou any té quelcom de màgic. Deixem endarrere coses que no ens agraden i fem bons propòsits que després acabem oblidant per tornar a recordar-los l'any vinent.

Amb el temps he aprés que amb els bons propòsits s'ha d'anar a poc a poc. Massa alhora desanimen. De moment la que us parla ha deixat de fumar. Ara sóc una fumadora que, de moment, no fuma. He tornat a reprendre els meus passejos matinals per les envistes del poble i encara en tinc uns quants més que faré tot allò que estigui al meu abast per a complir: escriure amb més freqüència al bloc, l'altre matricular-me a les aules de la gent gran el proper setembre i mentrestant fer pràctiques de conduir. Això del cotxe sempre ha estat una frustració per a mi: més de 30 anys amb carnet i mai no he estat capaç d'agafar-lo . Necessito aquesta independència que em donaria el fet de no necessitar ningú per a desplaçar-me. Potser direu que allò que sempre em deia la mare: “Ara li ve l'amor a la núvia”.

Doncs mira sí. Sempre he pensat en allò de renovar-se o morir.

Fins aviat.

QUI ÉS AMINETU HAIDAR?

2009-12-23T00:36:00.000+01:00

Les fermes conviccions i el coratge d'una sola dona, l'activista saharaui i defensora dels drets humans Aminatu Haidar, han fet trontollar les relacions entre Espanya i el Marroc. Unes relacions basades, per part del govern espanyol, en una "no bel·ligerància" expressa al voltant de Ceuta i Melilla i del conflicte a l'antic Sàhara espanyol. Però qui és Aminatu Haidar?

UN DIA AMB L'AMINETU. Copiat del blog de la meva amiga Alba

2009-12-02T10:39:00.000+01:00

Ahir 28/11/09 vaig tenir l'honor d'estar un dia amb l'Aminetou.

La vaig veure molt "feta caldo", però tot i així ella té més clar que mai que ha de continuar amb la vaga de fam per tal d'aconseguir tornar a la seva pàtria amb els seus fills.

Quan vaig estar parlant amb ella, l'únic del que es preocupava, era de que havia d'estudiar molt per aprovar, i que em cuidés.

Però quan li vaig dir jo què qui s'havia de cuidar era ella, l'únic que va fer va ser somriure, perquè ja sabem com és ella, una dona de fortes conviccions.

És una dona que encara que estigui molt cansada i dèbil sempre té un somriure d'orella a orella, i és molt gratificant.

L'únic que li desitjo és que el govern espanyol faci el que hagi de fer perquè torni cap a casa seva, on els seus fills estan molt preocupats del seu estat de salut (m'ho va dir ahir)

I des d'aquí li envio moltes forces i ànims per seguir amb la seva lluita, i que la recolzem fins la victòria.

SÀHARA LLIURE JA!!!!

Dono les gràcies a l'Alba que m'ha donat permís per a copiar el seu post.

LA VOLEM A CASA

2009-11-19T12:23:00.001+01:00

Condemnem la decisió de les autoritats marroquines d'expulsar del Sàhara occidental a la defensora del Drets Humans Aminetu Haidar i exigim al govern espanyol que li permeti retornar immediatament a casa seva de l'Aaiún.

Cal que el govern faciliti la seva sortida d'Espanya per a que torni a casa amb condicions de seguretat i amb totes les garanties per la seva integritat física.

(Amnistia Internacional)

AMINETU HAIDAR

2009-11-17T11:39:00.000+01:00

L'Aminetu Haidar està retinguda a l'aeroport de Lanzarote. Les autoritats marroquines li van prendre el passaport i la van enviar de tornada cap a les Canàries. Ara està en vaga de fam fins que no li permetin tornar a casa seva on l'esperen els seus dos fills i la seva mare. L'Aminetu està malalta per culpa de la seva estada en les presons marroquines i la seva vida corre perill si aquesta situació es perllonga.

Una dona sola ha trencat el mur de silenci que, fins ara ha envoltat el Sàhara occidental, ha posat en un compromís a tot l'executiu espanyol i ha ocupat molts espais a tots els mitjans de comunicació.

En aquesta llarguíssima partida la dama ha fet un escac al rei. Que vigili, la propera pot ser escac i mat.

Si en voleu saber més només cal cercar a Google

PER UN SÀHARA LLIURE. AUTODETERMINACIÓ PEL POBLE SAHRAUÍ.

2009-11-16T12:28:00.000+01:00

Amics, Madrid va ser una festa. Tot el carrer d'Atocha fins on podies allargar la vista era un mar de banderes polisàries onejant al vent.

Feia un dia gris així que vam enyorar la llum de la Meseta tan pareguda a la llum del desert.

Els nens s'ho miraven amb un ulls ben oberts i espero i desitjo que ho expliquin als seus. Que aquest esclat d'esperança, entusiasme i indignació arribi als Campaments perquè sàpiguen que no estan sols que aquí al nostre país, a Catalunya i a tot l'estat espanyol, som molts aquells que recolzem la seva Causa. Gent anònima i gent famosa com veureu a la foto que el Lekbir i el Mahfoud es van fer amb l'actriu Pilar Bardem.

Us passo la presentació de les fotos. No són massa bones i a l'acte final em va ser impossible arribar fins a l'escenari. N'hem robat algunes a la Conxi de Poemario però com que les hem agafat del facebook han perdut la qualitat. De tota manera per fer-vos-en una idea ja valen.

Fins aviat.

TOTS AMB EL SÀHARA.

2009-11-09T14:43:00.000+01:00

Aquest desembre no viatjaré als Campaments. Vaig estar-hi l'abril passat i ara no tinc ganes de tornar-hi a anar sola.

No em veig amb ànims per resistir un viatge curt però que, al final, resulta molt llarg. Dotze hores des que surts de casa fins que arribes a les haimes em cansen i m'esgoten.

Però més que el cansament físic és l'esgotament emocional. Sembla que amb els anys hom s'hauria d'acostumar a veure i a viure una situació impossible. Doncs no, cada viatge és més dur que el precedent. Cada vegada que hi vaig la situació em colpeix més. Veig els nens que es fan grans, es converteixen en adults sense cap horitzó a curt termini. Viuen en un lloc paregut als llimbs, sense guerra i sense pau, sense fi, sense cap llum al final del túnel.

Molts han optat per l'emigració. D'altres continuen esperant el retorn enmig del no res. Els ajuts internacionals disminueixen i no es poden suplir amb els ajuts de les ONGs. Aquí patim una crisi global que ha fet disminuir de manera alarmant els pressupostos dels Ajuntaments. Hi haurà diners pel Sàhara l'any vinent? Podrem assumir el mateix nombre d'infants que l'any passat? Trobarem famílies que puguin acollir-los en aquest marasme d'atur i de crisi?

Podrem enviar productes de primera necessitat?

Perquè si hem de posar-nos en marxa per a recollir-los i després no podem enviar-los no val la pena que ho fem. Sempre he pensat que les Caravanes per l'esforç que suposen no tenen massa impacte.

La gent aquí s'hi ha acostumat i donen o no, sense preguntar-se. Llavors no s'assoleix l'objectiu de sensibilitzar la societat civil.

Un company m'ha demanat si podia elaborar una unitat didàctica o d'aprenentatge per alumnes de secundària. És tot un repte ja que de materials no n'hi ha i jo ja fa molt de temps que no treballo i he perdut pràctica. No domino la nomenclatura, encara que tinc molt clars els objectius.

Primer caldrà captar l'atenció d'aquests joves i després posar-se a treballar. La feina ha de ser seva. Esbrinar, deduir, cercar, empatitzar per a després posar-se en marxa.

No es tracta d'una xerrada ni d'una lliçó magistral. Jo la veig com un passeig per una realitat propera però desconeguda, un busseig en una part de la història de la qual no se'n parla mai perquè, en el fons, ens fa vergonya.

Per últim recordar-vos que encara sou a temps de signar a la plataforma: todos con el Sàhara.

I demanar-vos que signeu la carta de protesta per a aturar la pesca europea en aigües sahrauís endegada per WSRW. La vostra signatura compta!

Fins aviat.

SI, PODEM. PER UN SÀHARA INDEPENDENT

2009-11-01T14:32:00.002+01:00

El proper dia 14 tenim una cita a Madrid. Si voleu llegir el manifest cliqueu aquí.

Sempre ens alegra saber dels amics.

Aquest 2009 ha fet 30 anys de les primeres vacances en pau. Per què quan miro aquesta vella foto em sembla com si conegués tots els infants?

DE CORRUPCIÓ I DE CONSELLERS FILANTRÒPICS

2009-10-28T11:05:00.001+01:00

Em llevo i dono un tomb per la premsa digital. Estic fastiguejada i avorrida de dues paraules: crisi i corrupció.

Mentre moltes famílies afectades per l'atur es pregunten com s'ho faran per sortir-se'n, d'altres s'han dedicat a omplir-se la butxaca a base de bé. Com és que els ha estat tan fàcil ficar la mà a la bossa?

La fórmula és molt senzilla es compren uns terrenys per quatre duros, es re qualifiquen i es venen per doble o pel triple del preu de la compra i els guanys es reparteixen. Llavors només queda una senzilla operació per blanquejar els diners fraudulents o quedar-te'ls a casa davall de la rajola i anar tirant de beta.

Per la televisió estan dient que el sistema democràtic és l'únic que fa surar la corrupció. A mi em sembla que la part emergent és ínfima i que hi ha molta porqueria que no veiem ni veurem mai.

Estem perdent la confiança no només en els nostres representants, prescindibles i substituïbles, sinó en el sistema la qual cosa és molt més perillosa.

Ha costat molt assolir l'estat de dret que tenim avui dia que es pot ensorrar si els ciutadans no el ratifiquem amb la nostra participació.

Ara mateix no m'agradaria ser regidor de cap ajuntament. Em sembla que no podria suportar les mirades de sospita. Haurà rebut comissions? Què li hauran regalat per atorgar aquestes obres a aquesta empresa en concret? Haurà percebut algun tant per cent del pressupost de les Festes?

Vull pensar que hi ha polítics honestos que es dediquen a la cosa pública per convicció i amb esperit de servei a la comunitat. Però em costa molt, cada vegada més.

Molts catalans pensem que tots els polítics són culpables mentre no es demostri allò contrari.

Ja no ens val allò de: “i tu més”. Que deixin d'acusar-se mútuament i que treballin plegats per a retornar-nos la confiança perduda.

Tinc el costum de començar a llegir El País per la contraportada. Avui, l'Elvira Lindo ens parla dels consellers filantròpics. Formen part de l'equip de les estrelles: actors, cantants i demés estels brillants del firmament mediàtic per tal de canalitzar el seu impuls “irresistible de salvar el món”. Immediatament ho relaciono amb el Sàhara i amb la multitud de plataformes prosahrauís que apareixen dia rere dia. La darrera ha estat la gravació d'un disc iniciativa encapçalada per l'actor Santi Millán.

El sentiment que tinc és ambivalent, una part de mi se n'alegra i un altra se'n dol, ho deia ahir al feis : aquests hi posen la cara i en un dia aconsegueixen més que un munt de persones anònimes en anys. Potser caldria aprofitar l'avinentesa o potser no. A mi m'agradaria pensar que s'hi involucren de bona fe i no per augmentar el seu resplendor a costa dels desafavorits.

Fins aviat.

La foto és de El País

SHUKRAN 24

2009-10-26T21:07:00.001+01:00

Clica a sobre les imatges per a llegir els articles.

LES AMISTATS PERILLOSES

2009-10-24T13:20:00.001+02:00

Periodista Digital és una publicació on line d'una ideologia molt concreta. Per a mi que són a la dreta de la dreta i inclús gosaria afirmar que molts dels seus articulistes i escrivents (no dic escriptors perquè aquestos em mereixen un respecte) no són ni tant sols demòcrates.

Si doneu un tomb pels blocs trobareu fins i tot creacionistes (antidarwinistes i anti escalfament global)

Tinc molt clar que cadascú pot pensar com vulgui i dir allò que consideri més oportú. Afortunadament no combrego amb les seves tesis i per més propaganda que facin no aconseguiran que canviï de pensament que per instint, per convenciment i per visceralitat es decanta més aviat cap a l'esquerra. Mai no ho he amagat.

També tinc clar que els sahrauís, després de 34 anys d'oblit i de promeses incomplides es fàcil que es posin al cantó de qui els defensa, sigui de la tendència política que sigui. Ho entenc i en el seu cas potser jo faria això mateix.

Però jo no sóc sahrauí, sóc catalana i no puc per menys de preguntar-me perquè personatges força coneguts dins del món de la solidaritat i el compromís amb el Sàhara defensen el dret a l'autodeterminació dels sahrauís. Si ho fan perquè, de veritat, hi creuen o perquè són allò que se'n diu neocons. Em pregunto com poden defensar l'opció independentista si són profundament contraris a l'estat de les autonomies i voldrien per Espanya i, a més no ho amaguen, una llengua i un pensament únics, que aprofiten la més mínima ocasió per tatxar de nazis als nacionalistes i per proclamar la seva manera de pensar més pròpia del segle XIX que la del XXI. Si els llegiu veureu que les raons que li retreuen al Marroc són les mateixes que fan servir ells quan parlen de l'Espanya que enyoren.

Ara n'hi ha un que ha anat més lluny i posa en entredit a tot el moviment solidari que és divers i plural. No reflexiona, acusa i fins i tot posa en dubte les motivacions que ens empenyen a portar a terme projectes com les vacances en pau o les caravanes. Es creu amb el dret de dir-nos a qui hauríem de condemnar i què hauríem de fer.

Us poso una perla de les moltes que es troben en posts i comentaris:

Las supuestas asociaciones de "solidaridad" no son lo que dicen ser.

Potser no, però el senyor C. R. M. no és la persona més adient per a destriar el gra de la palla. Abans s'hauria de treure la biga de l'ull. I després buscar la coherència que no demostra si comparem la seva postura envers Espanya i el Sàhara occidental.

Fins aviat.

COOPERACIÓ, SENSIBILITZACIÓ I ACCIÓ POLÍTICA

2009-10-21T13:59:00.001+02:00

El divendres passat vam estar a una reunió on ens van presentar l'EUCOCO 2009 que tindrà lloc a Barcelona a finals del mes de Novembre.

Una companya va preguntar pel cost. Com us podeu imaginar organitzar una conferència d'aquestes característiques val molts diners i comporta molta feina.

En un moment de la reunió va sorgir la qüestió: si en uns temps com els actuals valia la pena gastar tants recursos en una conferència internacional i més sabent la situació precària als Campaments.

Si els recursos sobressin no hi hauria cap problema: n'hi hauria per atendre les necessitats bàsiques als camps i per a finançar accions polítiques.

La resposta va ser la de sempre: que el problema dels sahrauís és polític i que calen respostes polítiques. “Es més important això que enviar cigrons als Campaments. Si fossin a la seva Terra no els en caldria de menjar”.

Aquest és un argument incontestable encara que la resposta és fàcil i obvia: és veritat però mentrestant la solució política no arriba els refugiats hauran de menjar quelcom per a poder sobreviure.

No es pot menystenir les persones que pensen i obren en clau humanitària com si l'esforç que suposa organitzar una Caravana o les Vacances en Pau fos menys important que organitzar una manifestació, una conferència o unes jornades de sensibilització ciutadana.

Com es mesura la importància dels actes que s'organitzen en favor del Sàhara?

En resultats? En el nombre de gent que hi participa? En el nombre de polítics que hi assisteixen?

En aquests moments una delegació de metges lleidatans són als Campaments, passant consulta i intentant fer més suportable l'exili. No gosaria dir que la seva feina val menys que la dels polítics que van a l'ONU i reclamen l'autodeterminació pel Poble sahrauí.

Cadascú fa allò que li sembla que ha de fer, que sap fer i que pot fer.

L' ajut humanitari, la sensibilització i les accions polítiques no són excloents sinó complementàries. Calen totes per a aconseguir allò que tots desitgem: la LLIBERTAT pel Sàhara.

Fins aviat.

Si voleu informació de l'EUCOCO podeu copiar i enganxar a la barra del vostre navegador l'adreça: http://www.eucocobarcelona.org

MISSATGE DE JVP

2009-10-19T11:47:00.001+02:00

Copio i enganxo un post que ha penjat la meva amiga Merche al seu blog:

¿TE TOMARÍAS UN MINUTO PARA DECIR A VUESTROS AMIGOS SOBRE MOHAMMAD OTHMAN?

¿El "crimen" de Mohammad? Fue detenido por las autoridades israelíes el 22 de septiembre cuando regresaba a Cisjordania de un viaje a Noruega, donde propuso boicoteos, saqueos y sanciones (BDS) contra Israel. Han pasado más de tres semanas durante las cuales ha sido sometido a largos interrogatorios-- algunos de 18 horas--ha sido interrogado sobre sus viajes a Europa y sus contactos con grupos europeos. No ha sido acusado de nada.
Suponemos que estará encarcelado simplemente por su apoyo al BDS. Gran número de activistas palestinos ahora están diciendo, "¡Si vais a arrestar a los del movimiento BDS, nos tendreis que apresar a todos!"
Apoyar un movimiento pacifista contra la ocupación ¡no es un crimen!
Por favor ayudádnos a LIBERAR A MOHAMMAD OTHMAN. Gracias.

(P.D. Referente al juicio de Ezra Nawi, sobre quien escribí un post en agosto--el activista israelí que evitó el derribo de casas de beduinos palestinos en el sur de Hebrón--parece ser que la juez Eliata Ziskind decidió aplazarlo debido a las 20.000 firmas recibidas. Hasta el ex-Jefe del Tribunal Supremo, Yehudi Karp, dijo sobre Ezra, "Los que incumplen la ley para salvar a otros y defender los derechos humanos, son los nombres que aparecerán escritos en páginas de oro". Sin embargo los problemas de Ezra aún no han terminado. Os tendré informados)
JVP= VOZ JUDIA POR LA PAZ

1 MINUT PER A PENSAR-HI

2009-10-19T10:55:00.002+02:00

EFEMÈRIDES

2009-10-16T11:42:00.000+02:00

Octubre és un mes d'efemèrides.

Ahir 15 d'Octubre es van complir 69 anys de l'afusellament d'en Lluís Companys, el President màrtir.

Una mica tard arriba el reconeixement, diu la seva néta. Té raó.

Uns dies abans, el 13, es complia el centenari de l'afusellament d'en Francesc Ferrer i Guàrdia.

El 12 fou l'aniversari del descobriment d'Amèrica una empresa portada a terme per Cristòfol Colom, un mariner, que sempre ens havien dit que era genovès.

Doncs ara uns estudis recents aventuren que podria haver estat català.

Es basen en l'ortografia de la documentació trobada

Avui 16 es compleixen 34 anys del Dictamen del TIJ sobre el Sàhara.

És normal que després de tants anys alguns no se'n recordin.

Fins aviat.

EL CANVI

2009-10-15T20:08:00.002+02:00

Des d'aquí:

fins aquí:

Déu n'hi dó el canvi del compañero.

Que no sigui dit que no ens va avisar.

DISCURS D'EN MIQUEL CARRILLO A L'ONU

2009-10-10T11:22:00.000+02:00

INTERVENCIÓ DAVANT EL IV COMITÉ DE NNUU -POLÍTICA ESPECIAL I DESCOLONIZACIÓ- SOBRE EL SÀHARA OCCIDENTAL (8 Oct 2009)

MIQUEL CARRILLO, DIPUTAT AL PARLAMENT DE CATALUNYA

(tota la intervenció en anglès)

Senyora presidenta, senyores i senyors delegats

Els agraeixo que em permetin ser davant l’assemblea general del IV Comitè de NNUU sobre descolonitzacions.

Sóc català i els parlo com a diputat per Barcelona d’Esquerra Republicana de Catalunya. Al Parlament de Catalunya presideixo l’Intergrup “per la Pau i la Llibertat al Sàhara”,

La nació catalana comprèn molt bé la reivindicació nacional del poble sahrauí. Els diré per què. Fa molts anys que els catalans mantenim la nostra reivindicació nacional, per això sentim tan pròxima la lluita dels sahrauís per sobreviure com a nació.

Avui utilitzo l’anglès davant vostès per visualitzar que, malgrat tres segles d’imposició lingüística del castellà en tot l’àmbit públic, inclòs l’ensenyament, deu milions de persones tenim el català com a llengua pròpia. Els explico el nostre exemple per visualitzar la capacitat de resistència dels pobles.

Darrera d’un poble que desapareix com a nació, sempre hi ha una altra nació que la liquida. Estem assistint a l’intent del Marroc per acabar amb la nació sahrauí. Som aquí per dir que no ho aconseguiran. A vostès els correspon prendre les mesures per evitar-ho.

Vull fer referència a un altre català, el mestre Pau Casals, que al mil nou-cents setanta-u va composar l’Himne oficial de Nacions Unides i va parlar davant l’Assemblea General de l’ONU quan el secretari general U-Thant li va lliurar la Medalla de la Pau.

El meu compatriota Pau Casals també va oferir un concert de violoncel. Va escollir una melodia anomenada el Cant dels Ocells, perquè, com ell va dir, els ocells, dalt del cel, canten “peace, peace, peace”.

Pau Casals, en el seu discurs, va explicar com “al segle onze les autoritats de Catalunya van reunir el primer Parlament d’Europa per parlar sobre la Pau. Al segle onze. Pau en el món i en contra, en contra, en contra de la guerra, la inhumanitat de la guerra”.

El missatge que el senyor Casals va adreçar sobre la Pau és plenament vigent en el cas del Sàhara que avui ens ocupa. A més, degut a la dictadura del general Franco, Casals era un exiliat. Com ho són avui els sahrauís.

Per aquestes raons, ens sentim solidaris amb el poble sahrauí. La major part d’ells, unes cent seixanta mil persones, viu refugiada al desert algerià en condicions extremes. Ho he vist personalment en tres viatges als campaments. En un terreny absolutament erm, on les cabres mengen cartró perquè no tenen res més. He vist com el regne del Marroc manté els sahrauís molt lluny de casa seva. Marroc condemna una nació a sobreviure sense territori. Però aquest territori existeix, és al nordoest d’Africa i pertany als sahrauís.

Fa divuit anys els sahrauís van signar l’alto el foc a condició que l’ONU preparés un referèndum que s’havia de fer d’immediat. El referèndum no s’ha realitzat.

Vostès tenen la possibilitat d’acabar amb aquesta situació. NNUU ja ha fixat clarament la seva posició, el dret del poble sahrauí a decidir el seu futur. Un problema és que no s’ha establert un límit de temps per fer el referèndum. El segon gran problema és que una de les parts, el Marroc invasor, es nega a fer-lo.

Apel·lo a l’orgull de vostès com a representants de NNUU. No permetin més que Marroc incompleixi les decisions de la comunitat internacional.

L’aspecte fonamental que al poble sahrauí interessa resoldre és la solució política del conflicte. Encara que una part del poble visqui als territoris ocupats, amb el botxí al costat de casa seva. I que l’altra part del poble visqui al desert, mal alimentada, sense recursos i sense feina. Ens demanen, negre sobre blanc la solució política al conflicte. Podem dir-ho més fort, però no més clar.

Ara bé, hem de dir que dels trenta articles que conté la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada per l’ONU, Marroc no en compleix ni un en relació al poble sahrauí.

Com a diputat d’Esquerra Republicana, els demano que des de Nacions Unides vostès ordenin una solució política per al Sàhara Occidental. Els demanem que adoptin les mesures que siguin necessàries per fer efectius els acords. El regne del Marroc, com a país ocupant, i Espanya, com a antiga colònia que no ha va completar el procés de descolonització, han de rebre instruccions precises i d’obligat compliment des de Nacions Unides.

Mentrestant, s’ha d’aturar amb urgència la repressió al Sàhara ocupat pel Marroc.

S’ha d’eliminar el mur de dos mil cinc-cents kms construït pel Marroc.

S’han de desactivar milions de mines antipersones enterrades al Sàhara Occidental.

S’ha de tenir notícies dels cinc-cents desapareguts i dels cent cinquanta presoners de guerra.

És absolutament necessari posar mesures per aturar l’explotació econòmica il·legal del Sàhara Occidental que s’està produint al marge de la voluntat del poble sahrauí, i que està afectant principalment els recursos minerals, pesquers i urbanístics.

Els demano que facin tot el possible per resoldre l’anomalia històrica que pesa sobre el poble sahrauí i que els ofereixin aquest 2009 l’alternativa esperançadora d’un futur en llibertat.

Thank you. En sahrauí, Sukran. En català, moltes gràcies

NEW YORK, NEW YORK

2009-10-08T12:08:00.000+02:00

El Miquel a la seu de Nacions Unides. Avui algú li retreia que barregés en el mateix discurs el Sàhara amb Catalunya. Ho he vist al feis. O Catalunya amb el Sàhara, tant és.

No puc pujar el seu discurs perquè encara no l'ha pronunciat. Ho fará avui dijous. A més el text que em va fer arribar s'haurà d'escurçar perquè ara ja no són 7 minuts. Li han deixat en 4.

El Miquel ha estat als Campaments en nombroses ocasions. No sé si aquests que han d'escoltar-lo saben on és el Sàhara Occidental. Als Campaments dubto que hi hagin estat. Potser els hi aniria bé que hi anessin.

Fins aviat.

JUSTÍCIA UNIVERSAL

2009-10-06T12:09:00.001+02:00

Ben Barka, un destacat polític marroquí va desaparèixer a França un dia d'octubre de 1965. Mai més se n'ha tornat a saber res. Eren els anys de plom del regnat de Hassan II.

Fa uns dies, la Interpol va emetre un ordre de detenció contra el general Benlismane entre d'altres, cap de la gendarmeria marroquina i que fou condecorat amb la gran creu d'Isabel la Catòlica al nostre país, un vell conegut dels sahrauís i de les víctimes marroquines d'aquells anys foscos. Tos aquells que creiem en la Justícia ens en vam alegrar. Ens ha durat poc ja que el Ministeri de justícia francès ha revocat l'ordre.

Sabrem algun dia allò que va passar? Els governs deixaran que els jutges facin la seva feina?

Em sembla que no. I jo és que no m'atreveixo a dir res de França perquè aquí a Espanya ja hem vist que al jutge Garzón tampoc li permeten que investigui els crims del franquisme. Es més: una oposició que té prou feina si vol fer neteja, l'ha assegut davant d'un Tribunal acusat de prevaricació.

En teoria tots som iguals davant de la Llei però n'hi ha uns que ho són més que els altres. Els criminals del franquisme segueixen impunes igual que els assassins de Ben Barka. Fins quan?

LA PILAR

2009-10-02T19:53:00.000+02:00

I aprofito també per a fer memòria i dir que el Colom i la Pilar eren amics. Junts però no "revueltos" van fundar el PI.

Sembla que la televisiva tertuliana de programes cardíacs no devia saber res perquè si ho sabia i a sobre escriu això que s'ho faci mirar.

Clar que la data del article és una mica anterior.

Si és que ja ho diuen que això de fer llenya del arbre caigut està mal fet, igual que remenar la merda per si de cas t'acaba esquitxant.

Fins aviat.

APROFITANT QUE EL SEGRE PASSA PER LLEIDA...

2009-10-02T19:29:00.001+02:00

Bé, després del You Tube i aprofitant que el Segre passa per Lleida i tot això us deixo amb un enllaç de El País.

Xiquets és que n'hi ha que són a tot arreu, igual que nostresenyor. Fins i tot em penso que va ser una temporadeta pels Marrocs. Ves a saber què li devien ensenyar per allí. Segur que no res de bo.

BRASIL

2009-10-02T19:14:00.000+02:00

Tot el dia intentant fer un post i al final, passades les 7 de la tarda desisteixo i pujo un video.

TENS UN NOU MISSATGE

2009-09-23T12:08:00.001+02:00

El Miquel Carrillo Giralt, ahir, em va fer arribar aquest correu:

Avui t’escric per donar-te una bona notícia. Els dies 6 i 7 d’octubre assistiré a la IV Comissió de NNUU (que s’ocupa de les descolonitzacions) a Nova York, per fer-hi una intervenció de 7 minuts exposant la situació al Sàhara.

La IV Comissió, després d’escoltar els compareixents, emet cada any una resolució sobre el Sàhara.

La Mesa del Parlament no ha autoritzat que hi anem com a Intergrup i ha deixat la decisió en mans de cada grup parlamentari. Em plau que el grup d’Esquerra hagi considerat prioritari finançar el meu viatge, de moment és l’únic grup que ho ha confirmat.

Considero que, encara que sigui sense ostentar la representació del Parlament, a l’anar-hi com a diputat i poder llegir la Declaració que la nostra cambra va aprovar en defensa del Sàhara el 2007, ja és prou important.

Personalment m’omple de satisfacció anar-hi i crec que pot ser la intervenció de major nivell que faci en la meva vida política.

Quan tingui més notícies, com ara el text de la intervenció, ja te’l faré arribar.

Doncs me n'alegro molt encara que em sembla que 7 minuts amb els seus 420 segons tampoc són tants per a 34 anys d'exili i ocupació i encara menys si hi sumem els anys de colonització espanyola, però és allò que hi ha.

Vull dir també que vam coincidir a Tifariti (Territoris Alliberats) fa un parell d'anys i que, segons m'han explicat, jo ja us dic ara que no hi era, es va negar a parlar en castellà. Com que en català no hi havia servei de traducció ho va fer en anglès. N'hi va haver que el van aplaudir, d'altres que el van criticar i fins i tot algú va fer ambdues coses segons l'interessant fos present o absent.

Les llengües haurien de servir per a comunicar-se i prou. Però quan algú les fa servir com a element opressor és inevitable que succeeixin coses com aquesta. Pel que sé, l'Aminetu no fa servir el francès a les seves conferències i l'Abdelaziz tampoc.

Fins aviat.

COHERÈNCIA

2009-09-18T12:15:00.001+02:00

Coherència- Connexió , relació estreta d'idees que s'acorden entre elles.

No vull escriure un post de política catalana. De cap manera. Ja ho han fet prou aquells que diuen que hi entenen i aquells que en viuen.

Envoltada de polèmica la consulta d'Arenys es va dur a terme mentre quatre falangistes mal comptats llegien el seu manifest.

Jo només us vull dir que hi ha gent que abans de deixar-se veure, valdria més que es dediqués a cercar la coherència perduda. Si vol, vestit d'Indiana Jones, a mi tant em fa. Segur que al Marroc no va trobar-la i per això devia ser a Arenys.

Què hi feia allí el senyor Àngel Colom? Partidari de la independència pels uns i de l'autonomia pels altres. I no us penseu pas que era l'únic.

Fins aviat.

TOTS SOM ARENYS DE MUNT

2009-09-13T12:37:00.002+02:00

La consulta d'Arenys en directe aquí.

CORTESIA

2009-09-11T12:41:00.001+02:00

Aquest post d'avui ve a tomb d'un que l'amic Pep va penjar al seu blog el qual va suscitar uns quants comentaris. N'hi ha un en concret que, malgrat expressar un sentiment compartit de que tant de bo pogués tornar la Henda a qui tots estimem, els uns per coneixença directa i els altres perquè estimem el Pep i la seva família, em va sonar molt malament. En expressar-ho, la resposta de la persona en qüestió va ser gairebé un exabrupte.

A mi tant se me'n dóna. No ens coneixem de res. A més a més no tots som de la mateixa opinió.

Tanmateix voldria dir que es tracta de una qüestió de respecte vers les institucions siguin de Catalunya, d'Espanya o d'un govern a l'exili com el de la RASD.

No ens hi podem referir com: aquells que diuen que manen tant, a veure si els hi podem colar un gol o els que tallen el bacallà. Ni que sigui per cortesia o per la condició de representants legítims d'un poble al qual la nena pertany.

Potser la comentarista cregui que la cortesia només és aire i que no serveix per a res. En el cas que fos així a mi m'agradaria contestar-li (la frase no és meva que ja m'agradaria) que també és aire allò que hi dins les rodes dels vehicles i sort en tenim, si no, el camí es faria insuportable.

No vull pensar que el comentari amagui un transfons de etnocentrisme impropi d'una persona que viu al segle XXI.

Fins aviat.

Bona Diada a tothom

VACANCES EN PAU

2009-09-07T12:00:00.000+02:00

Durant aquests dies d'absència i des que els nens han marxat han succeït coses que m'han fet replantejar la feina que faig en favor del Sàhara.

La Lidhia, germana de la Lab, ha passat les vacances a Castella la Manxa. L'any passat es va quedar per malaltia. La van operar i al desembre va marxar cap als Campaments. La seva família va baixar-la amb el xàrter.

Va costar molt que la seva mare donés permís però després de moltes reflexions i converses ho va fer.

La intervenció no ha tingut el resultat que s'esperava, no ha empitjorat però tampoc ha millorat.

Ara calia fer-li un seguiment per tal d'avaluar la conveniència o no de tornar-la a intervenir. La nena va estar tot l'any amb antibiòtic i hi ha perill que el seu cos desenvolupi una resistència al fàrmac. En resum que per consell facultatiu s'hauria d'haver quedat.

Sa mare s'hi ha negat en rodó. No hi ha hagut manera humana de fer-la canviar de parer.

No sé què li ha passat pel cap i em sembla que potser no ha entès l'abast de la malaltia. La delegació del Frente Polisario va provar de parlar-hi però ella no es va voler posar al telèfon.

En resum: la nena és als Campaments amb la maleta plena d'antibiòtic per tot un any. No sé què deu sentir la seva família acollidora que, em consta, se l'estima molt. Sí que sé allò que sento jo i és una gran impotència.

Aquests casos no són massa freqüents però succeeixen. Llavors em pregunto què hauria de prevaldre si la voluntat dels pares naturals o el bé de la criatura.

Per honestedat i per coherència, d'ara en endavant ja no podré dir-los a les famílies acollidores que un dels objectius humanitaris del projecte es facilitar als infants atenció mèdica especialitzada. Hauré d'afegir sempre que els pares biològics donin permís.

Mira que hem donat voltes al projecte i ara mateix em sembla que sempre ens quedem en els aspectes més superficials: que si els grans, que si els petits, en canvi en els aspectes com aquest fem veure que no el veiem o hi passem de puntetes.

Que darrera de les Vacances en Pau hi molta rebotiga ho sabem tots i inclús que hi ha peatges que hem de pagar perquè són inevitables però de tota manera penso que s'haurien d'establir mecanismes per a solucionar aquests conflictes quan es produeixen.

I això no s'ha acabat aquí. El final és força previsible perquè ja l'hem viscut amb una altra nena que es va quedar per malaltia.

En aquell cas, quan el pare va reclamar-la, vam pensar que hi tenia tot el dret, la nena estava curada i donada d'alta. L'any següent va anar a petar a València on es va anar a buscar per tal de fer-li el seguiment. A l'any següent també era a les llistes de la comunitat valenciana, també hi vam anar però la nena no era a l'avió. El seu pare no va deixar-la venir.

Aquí, qui més qui menys, intenta fer pedagogia i sensibilitzar l'opinió pública envers la Causa sahrauí. Seria demanar molt que als Campaments es fes això mateix?

Vull dir que els pares dels nens que han de sortir sabessin exactament a què vénen i perquè vénen.

BELCHITE. 2 DE SETEMBRE DE 1937

2009-09-02T22:28:00.001+02:00

Fotos de Javier García Riobó.

Avui tot el dia que penso en tu, pare...
Fa 72 anys. Em pregunto si entre le veus que diuen que se senten enmig de la runa també hi ha la teva o la dels teus amics i camarades.

CAL FER MEMÒRIA.

2009-08-29T09:31:00.000+02:00

Aquest blog el vaig crear per parlar del Sàhara i dels sahrauís. Avui faré una excepció.

Quan era molt petita no podia entendre com la mare i el pare havien pogut tenir una vida en la qual jo no hi era.

Ara que ja sóc gran, em sorprenc pensant com vaig poder viure una vida sense les meves filles. Per això em va emocionar i indignar tant un dels episodis més foscos de la nostra història recent que va destapar, ja fa uns anys, TV3, en un reportatge que va tenir una gran repercussió: Els nens perduts del franquisme. Una Dictadura que arrabassava els fills a les seves mares i convertia aquells a qui havia de protegir en persones sense nom ni identitat. Víctimes innocents d'un règim totalitari que, avui dia, alguns enyoren. Només cal donar un tomb per la xarxa.

Potser les coses no vagin gaire bé amb la crisi, l'atur i tot plegat. Però, per malament que vagin, jo no voldria tornar endarrere. Cal que fem memòria perquè episodis com el que mostren els reportatges no tornin a succeir. Mai més.

Els nens perduts del franquisme (1)

Els nens perduts del franquisme (2)

Fins aviat.

BON VIATGE

2009-08-27T19:15:00.002+02:00

Avui marxen els darrers nens i nenes sahrauis cap al desert. Tornen a casa i les nostres es queden buides.

Els de la nostra zona ho van fer el dilluns passat. Feia goig veure'ls tan contents i tots tan mudats.

Bon viatge, tant de bo l'any vinent no els calgués tornar.

Fotos per ordre: El Pla d'Urgell, Segarra, Urgell, Noguera, Segrià, Garrigues. La darrera tots junts.

FELIÇ RAMADÀ

2009-08-23T11:20:00.000+02:00

Ahir a la tarda vaig parlar amb la Lab. Vaig felicitar-li el Ramadà. Durant aquest estiu sufocant són tots a Tinduf perquè la Nuenna no pot suportar la calor.

Aquesta celebració provoca sovint comentaris que són una mica de mal gust. Nosaltres tenim les nostres i d'altres cultures les seves. Podem pensar allò que vulguem però allò que no trobo bé són les gracietes: “com que no mengeu no us cal comprar”. “Ves quines rucades estar tot el dia sense menjar ni beure...” I a més fer-les davant dels interessats.

En el fons denoten una falta de tolerància i de respecte a les llibertats individuals i un paternalisme que tots plegats hauríem de desterrat de la nostra societat.

A Catalunya hi ha molta diversitat. Per què no procurem que ens enriqueixi en lloc de rebutjar-la sense coneixement de causa?

Ramadán Karim Mabruk a tots els musulmans.

Feliç Ramadà.

Si en voleu saber més cliqueu aquí.

XERRADA SOTA ELS ESTELS.

2009-08-12T13:56:00.001+02:00

Ahir a la nit vam anar a Santa Maria de Meià per tal de fer una xerrada sobre el Sàhara i els sahrauís. A l'aire lliure, en una petita i reclosa placeta, sota els estels, el Mah ens va parlar de la situació actual del conflicte.
Quan faig una xerrada d'aquestes no acostumo a preparar-me mai res. És quan veig la gent que decideixo què diré i com ho diré.
Ahir va ser una de les ocasions en les quals la connexió amb el públic es podia gairebé palpar.
M'hi vaig sentir bé, m'hi vaig trobar còmoda parlant d'allò que m'agrada i que estimo: els meus fills sahrauís, la Lab, la nostra família del desert. Vaig parlar sobre tot de sentiments. El públic m'escoltava fins i tot els infants sahrauís que no sé si comprenien prou bé tot allò que explicava.
I si, entre el centenar llarg de persones que eren allí, escoltant en pocs minuts la història d'una tragèdia de 34 anys, n'hi ha una que s'afegeix a la lluita ens podrem donar per satisfets.

Després d'uns dies difícils a nivell personal torno a ser aquí per expressar la meva convicció de que ho aconseguirem. Veurem els homes lliures vivint al seu Sàhara lliure.
Fins aviat.

Lluna plena

2009-08-04T23:54:00.002+02:00

Per què a les nits de lluna plena m'agradaria ser al Sàhara?
Sortiria a fora i veuria les haimes fosques retallades sota un cel de plata, mentre m'arribarien, empeses per la brisa, la flaire del te a la frenna i el so d'unes veus estimades.

SOPAR A LA FRESCA

2009-07-29T11:48:00.002+02:00

Els nens sahrauís compten el dies que falten per tornar. Jo estic aquí rumiant a veure com faré els caragols, si a la llauna o a la gormanda perquè així els puc preparar d'un dia per l'altre. És que demà tenim gent a sopar: amics amb nens sahrauís, les filles i els seus marits. Ho fem a baix, a l'aire lliure en una espècie de jardí on hi creixen, salvatges, dos pins, un baladre i un gessamí que perfuma la marinada. Hi ha també, un parell de rosers escarransits, mates de farigola, lavanda, grama enlloc de gespa i una olivera que s'ha mort, penso que per culpa meva ja que aquests arbres m'agraden al tros fent olives i no per fer bonic, mig domesticats en un lloc que no és el seu. També hi ha una piscina d'aquestes prefabricades en la que no s'hi remulla ningú perquè a mi em fa por enfilar-me a l'escala inestable.
El Joan de vegades intenta podar el gessamí o lligar el baladre però jo no ho vull. Hi ha també una parra que fa raïms que ningú cull, els ocells se'ls mengen. Al vespre, les orenetes volen al voltant de l'aigua clorada i transparent de la piscina, no sé si a beure o a remullar-se una mica després de la calor. M'agraden aquestes aus, molt, en canvi odio els coloms. Em fan angúnia no sé perquè.
Sabeu què? Aquest any el baladre i el gessamí han fet menys flors. Deu ser que troben a faltar les veus i les riallades dels nens que aquest any només han vingut a casa de visita.
Farem fotos i ja les pujaré passat demà o quan em vingui de gust.
Fins aviat.

PODCAST SOBRE LES VACANCES EN PAU

2009-07-28T13:19:00.001+02:00

ADOLESCENT

2009-07-22T10:36:00.001+02:00

L'estiu passat no vaig poder sortir. Em van castigar perquè diu que no vaig fer bondat.
Aquest any sí, he pogut tornar a venir. Però si us he de dir la veritat m'estimaria més que no. He sortit dels Campaments perquè ara sóc òrfena. El pare va morir aquest hivern.
Vaig pujar a l'avió pensant que no hi hauria cap família que volgués tenir-me a casa. Ja tinc prop de 14 anys i sóc una dona.
Em vaig equivocar. Ja m'esperaven. Estic força bé amb la meva mare acollidora, amb la seva filla gran i amb el seus néts. A més a casa hi ha un altre nen sahrauí més petit.
Hi ha dies que estic contenta, gaudeixo de la piscina, anem a comprar, ajudo a fer el dinar, miro la tele. Però n'hi ha d'altres que estic de molt mala lluna. Penso amb els nens i en com els agradaria banyar-se, en la calor que deu passar la mare. Em pregunto si tindran menjar. No vull plorar i llavors les llàgrimes es queden a dins i m'encomanen l'aspror.
Sabeu? Tinc un munt de preguntes que no tenen resposta. Per què nosaltres, els sahrauís hem de viure a la Hammada? Com és que aquí hi ha de tot i allí no hi ha ni aigua?
A voltes m'ho menjo tot pensant que ara que hi sóc he d'aprofitar i d'altres em faig la llepafils. Un dia vaig tancant aixetes i al cap d'un moment vaig a la dutxa i m'hi estic mitja hora malbaratant l'aigua. I amb els llums i la tele faig això mateix.
Mentre m'estic al parc, a la fresca, penso en els meus que deuen estar morts de calor.
Voldria que fossin aquí. I com que no hi són penso que jo no hauria d'haver vingut. Si m'ho passo bé, em sento culpable i si no, també. Estic feta un bon embolic i no sé com no m'han enviat cap al Sàhara de tornada.
La mare em va dir que els sahrauís no hem de parlar dels nostres problemes personals ni hem de demanar res. Ja ho sé, li vaig respondre malagradosa.
Però fa uns dies érem a una botiga molt gran i vaig veure una piscina petita de plàstic i de seguida la vaig voler pels meus germans, els nens que ara no tenen pare. L'A... me la va comprar.
A la nit pensava que, en arribar la muntaria al pati i que hi posaria mig pam d'aigua i després el meus germans a dins. Aigua? Igual la mare no em deixa fer-ho perquè als estius no n'hi ha gaire. Y si ho faig pot ser que es punxi amb les pedres del pati. Llavors m'adono que no és aquest estri allò que vull pels meus. És una altra cosa.

40 ANYS. BLUE MOON.

2009-07-19T17:02:00.005+02:00

Demà, dia 20 de juliol, es compleixen 40 anys de l'arribada de l'home a la lluna.
Jo tenia 17 anys i em vaig quedar tota la nit desperta a base de litres de cafè per a poder contemplar aquell esdeveniment. Amstrong, Aldrin i Collins ho havien aconseguit.
Després es van dir moltes coses: que si era un muntatge, que si els astronautes van veure no sé què d'uns OVNIS, que l'emissió es va tallar uns instants...
Com sempre passa en una fita d'aquestes característiques realitat i llegenda es confonen.
Avui mirant aquestes imatges, la transmissió va durar molt poc, encara sento la mateixa emoció. Ho podeu creure?
Fins aviat.

Aquesta cançó m'agrada molt i he volgut pujar-la perquè malgrat haver-la trepitjat, ara fa 40 anys, continua servant el seu misteri.

CANVI D'IMATGE

2009-07-18T15:03:00.002+02:00

He canviat l'aparença del blog. Ja feia dies que m'ho rumiava i ahir vaig veure que el Pep també ho havia fet. M'hauria agradat més amb tres columnes però encara que vaig cercar-ne a la xarxa no he sabut com descarregar-les. O sigui que continuo amb el senyor blogger.
Tinc guardada una còpia de l'antiga plantilla per si les mosques.
A mi m'agrada com ha quedat, el trobo molt net.
Si voleu podeu dir-hi la vostra.
Fins aviat.

JA N'HI HA PROU!

2009-07-15T12:23:00.005+02:00

El diumenge passat, aprofitant l'estada dels infants sahrauís a Catalunya, va tenir lloc la manifestació que des de ja fa uns anys recorre els carrers de Barcelona. Nens, famílies acollidores, simpatitzats, sahrauís i algun polític s'apleguen en una multitud acolorida que crida i reivindica la llibertat pel poble sahrauí.
Nosaltres vam sortir d'hora. Des de Lleida vam anar parant a les estacions d'autobusos de les diferents capitals de comarques per a recollir tots aquells que van voler sumar-s'hi. Aquest any vam estrenar pancarta. L'any que ve estrenarem samarretes a suggeriment dels pares acollidors que veuen com els petits sahrauís desapareixen en pic posem un peu al cap i casal. Cerquen amics, familiars, veïns...
Feia molta calor. Després de caminar a bon pas, de vegades difícil de seguir, vam arribar a la plaça on s'havien de fer els Parlaments.
Els petits i alguns grans van seure a l'ombra dels arbres, sobre la gespa. No semblava que els importés gaire tot allò que les persones grans deien a sobre l'escenari.
Durant la marxa sí que cridaven: Magrib barra! Sahara Horra!
La Fatma és una nena, una noia, que després de dos anys sense vacances en pau, ha tornat perquè s'ha quedat òrfena amb molts germans petits. Ens va dir:
- Mira com som els sahrauís. Anem cridant: Sàhara lliure! Sàhara lliure! i tenim la panxa ben buida!
I després era una de les que més s'esgargamellava. Aquesta noia ens va dir que ella pot aguantar-ho tot. Que el seu pare era en un lloc millor que la Hamada però que li feien pena “els nens” ja que haurien de créixer sense un pare. A voltes està trista i li fa confidències a la seva mare acollidora. Més tard li demana disculpes per haver-la aclaparat amb els seus problemes.
- No hi tinc cap dret a fer-te això. Després de que em tens a casa, tan grandota que sóc i encara t'entristeixo. Els sahrauís no fem això. No ho hem de fer.
La mare acollidora li respon:
- Si jo sóc la teva família, els teus problemes també són els meus.
O el Lekbir que ahir, després de la recepció a la Paeria i mentre ens menjàvem un gelat em confessava que sí que havia pogut parlar amb la seva mare i la seva àvia que eren a Tinduf perquè la calor als Campaments era insuportable però que encara no havia parlat amb el seu pare que s'havia quedat a Farsia.
- No t'amoïnis, Antònia, estic molt bé jo.
És un noi gran i està molt malalt però els sahrauís, com diu la Fatma, no expliquen si els fa mal això o allò.
Ni l'una ni l'altre compleixen els criteris del projecte que molts invoquen com si fos la Bíblia. I què? I quantes Fatmas i quants Lekbirs es deuen haver quedat als Campaments? Han nascut refugiats i han viscut tota la vida mancats de tot. Però no et volen aclaparar amb els seus problemes.
I mentre la gent de l'estrada discursejava amb un xic d'auto complaença, mea culpa, perquè ho fem tan bé, donem tants diners, organitzarem conferències europees i abracem una Causa tan justa, em preguntava si hi tenim dret i si resistiríem les condicions que suporten aquests infants de mirada pregona i somriure obert. Llavors sento com la impotència i la rebel·lia m'envaeixen i un crit em puja des de dins:
JA N'HI HA PROU!!!!!!!

PRESENTACIÓ DE CREDENCIALS

2009-07-13T18:22:00.004+02:00

Avui hem rebut aquestes fotos per correu. Com podeu veure són de la presentació de les cartes credencials del senyor Emboiric Ahmed com a nou ambaixador sahrauí a l'Equador.
Des d'aquí el felicitem de tot cor i li desitgem tot l'èxit del món al mateix temps que li enviem una abraçada fraternal.
El text de la notícia podeu llegir-lo aquí.

Parlaments

2009-07-12T12:32:00.003+02:00

A punt

2009-07-12T11:24:00.002+02:00

Lleida

2009-07-12T08:19:00.003+02:00

EL PROPER DIUMENGE, 12 DE JULIOL, tenim una cita

2009-07-09T11:02:00.004+02:00

El diumenge vinent, com sempre, seré, si no hi ha cap contratemps, a la manifestació de Barcelona i després a la Festa Central organitzada pels companys de Sant Adrià del Besós. Sortirem de Lleida amb autocar i anirem parant a les diferents capitals de comarca per a recollir la “nostra gent”. Haurem de matinar una mica perquè la marxa està fixada per les 11 del matí.
Altre cop ens tornarem a trobar amb els companys d'arreu de Catalunya i tornarem a cridar eslògans i consignes a favor de la Independència del Sàhara Occidental.
Encara recordo el viatge a Madrid de l'any 2003 i d'altres festes magnifiques organitzades a Catalunya: Igualada, Vilanova, Granollers, Santa Perpètua, Vilafranca, Sant Cugat... etc.
Recordo molt bé l'Abdu, la Lekhaila, la Lab, el Halil, el Lekbir, el Mulai Zein...
Què bé s'ho passaven i com en gaudien! I això que l'any de Madrid el tinc present com un dels més calorosos de la meva vida.
Recordo també la Lidhia que el novembre passat va anar a Madrid amb la seva família acollidora. Amb els ulls molt oberts mirava tot aquell mar de banderes polisàries que onejaven com un gran crit de llibertat.
També em diverteix i molt, el veure com alguns es donen empentes i cops de colze per tenir un lloc a la capçalera d'aquestes manifestacions. Les ganes de sortir a la foto alteren fins i tot alguna llei física que diu que l'espai que ocupa un cos no pot ser ocupat simultàniament per un altre.
Jo em canso força perquè vaig endavant i endarrere, m'agrada observar la gent i trobar-me amb amics d'arreu, mirar les cares dels nens i escoltar els seus crits. Llavors els visualitzo a les seves haimes mentre ho expliquen a les famílies. I m'agrada pensar que una suau brisa d'esperança acarona les ànimes dels refugiats.
No, no estan sols ni oblidats al bell mig del no res. Els seus fills fan possible aquest miracle. Després de 34 anys d'exili encara hi ha gent que pren els carrers per a cridar ben fort que els volen lliures.
Després vindran els balls de xifres, els breus als diaris i, amb una mica de sort, el desitjat minut de glòria a les televisions.
No sé com ens ho fem però els de Lleida sempre som els últims en marxar.
Aguantem a peu dret fins la darrera actuació, fins que tot s'ha acabat, per respecte a la feina i dedicació dels companys encarregats de l'organització.
Jo, per la meva part intentaré fer fotos i les penjaré encara que, degut a la meva poca traça, no us en garanteixo els resultats.
PER UN SÀHARA LLIURE.

Per saber-ne els detalls podeu clicar aquí.

FOTOS DEL PEP

2009-07-06T21:13:00.004+02:00

La feina està feta. Fent-la petar una estona

Identificació

Arribada dels nens

Centre logístic

Parada tècnica a la Panadella

L'amic Pep de la Seu m'ha donat permís per a “robar-li” les fotos que va fer el primer dia de l'arribada dels nens.
Aquí les teniu. Respectaré els comentaris que ell va enviar a través del Twitter.
Amb una mica de retard però com que jo les trobo molt boniques, doncs les pujo.
Gràcies Pep. Per tot.

EL LEKBIR

2009-07-05T18:46:00.005+02:00

El Lekbir és el nen de la camiseta vermella. (Foto wilaya Alt Penedès)

Aquest darrer any deu haver estat molt dur als Campaments. El Lekbir va arribar el primer dia. El vaig trobar alt i molt prim, només se li veien dents. He vist com la seva mare el cuida i el protegeix, és el més petit i a més està molt malalt.
L'any vinent no sé si podrà tornar. Segurament no. Seria desitjable que es quedés aquí on cada tres mesos els metges li ajustarien la medicació i quan tingués edat l'operarien. Però el problema és que ell no ho vol i la seva família tampoc perquè si es queda per malaltia pot passar anys sense veure els seus. No té passaport.
Malgrat que aquest estiu no el passa amb nosaltres, aquells que ens coneixeu sabeu que tenim una situació familiar complicada, està molt a prop, en el si d'una família que es va avenir a acollir-lo sabent la seva situació. A més tenen un altre sahrauí més petit i per les notícies que en tinc, el Lekbir fa el paper de germà gran. És un noi summament educat.
Això és una petició d'ajut. Aquest nen necessita, per raons humanitàries, un passaport o qualsevol document que li permeti anar i tornar dels Campaments perquè seria l'única manera de que, potser, accedís a quedar-se en el cas de que els seus pares donessin el seu permís.
Aquest post és com un missatge dins d'una ampolla. No sé si algú el llegirà i en el cas que ho faci sabrà com ajudar-lo. Jo no sé per on començar.
Si algú sap que s'ha de fer i com aconseguir quelcom que ens ho digui, si us plau.
Fins aviat.

COM PASSA EL TEMPS!

2009-07-02T11:57:00.003+02:00

Avui em ve de gust pujar una foto de la Lab. Fa un parell de dies vaig trobar-me amb la tarja d'identificació que portava al coll la primera vegada que va venir de vacances. Ara ja és una dona i malgrat tot, jo encara la veig com el dia que va arribar, ben entrada la tarda, petita, polsosa, marejada i espantada.
Que de pressa passa el temps!

DELICIAS SAHARAUIS

2009-06-30T21:51:00.005+02:00

Si en voleu saber més o comprar-lo cliqueu sobre la foto.

Quan la Conxi Moya em va demanar si li volia escriure el pròleg del seu llibre em vaig quedar molt sorpresa. No m'ho esperava però també em va fer molta il·lusió.
Llavors vaig començar a pensar: Què dius en un pròleg? Com es fa això?
Confesso que vaig cercar informació i vaig llegir-ne uns quants per tal de fer-me'n a la idea.
Un temps més tard em va enviar el llibre en format PDF. Vaig imprimir-lo, i asseguda al sofà, vaig disposar-me a llegir. Mentre m'anava submergint en aquell mar de paraules se'm va oblidar tot i només vaig estar per allò que l'autora m'explicava, a mi sola, a cau d'orella.
Vaig passejar altre cop per les planúries infinites i vaig sentir la carícia del sol a la pell, la flaire del te a la frenna, els sons familiars de veus estimades properes.
De sobte ja no era a casa sinó sota una haima i el paisatge que podia veure no era l'habitual; eren acàcies, pastures, ramats de camells i de cabres, muntanyes negres que són cors que bateguen al mig del Sàhara mentre esperen el retorn de la seva gent.
Vaig somriure amb les cerimònies que ja havia viscut sense saber-ho i vaig entristir-me amb les històries de separació i allunyament de mares i fills. Vaig emocionar-me amb els versos i vaig intentar memoritzar frases en hassania sense gaire èxit.
Quan vaig arribar a la darrera pàgina vaig fer com quan era petita i l'àvia m'explicava un conte especialment bonic: en vull més iaia, un altre si us plau.
Llavors vaig començar altra vegada, poc a poc, sense pressa, fent-lo durar.
Al cap d'uns dies vaig posar-me a l'ordinador i vaig escriure allò que vaig sentir dins meu mentre llegia tot allò que la Conxi m'havia explicat.

Ahir em va arribar per correu. Primer el vaig acaronar i olorar, després vaig llegir la dedicatòria escrita a mà per la pròpia autora. En tinc d'altres de llibres signats pels autors en alguna paradeta de Sant Jordi.
Però aquesta és molt especial, no forma part del màrqueting, és com una nota personal que no tindrà ningú més encara que la Conxi en signi, tant de bo, milers.
Aquest és un llibre que tant pot llegir un adult com un nen. Ens atansa a un món màgic fet de costums ancestrals i rituals desconeguts, ens encomana esperança, alegria, emoció i ganes de lluitar per allò que creus que és just.

Al Totpoderós el meu clam,
a l'amo de tot tron,
l'inigualable,
concedeix als fills del Sàhara
la llibertat i que jo la gaudeixi.

Jadiyetu Omar Ali Embarecfal.

¿Y CÓMO ÉS EL/ELLA? ¿A què dedica el temps lliure?

2009-06-30T09:36:00.006+02:00

Ahir a la nit, exactament a les 23:26 i a les 23:43, vaig eliminar dos comentaris que la reina/rei dels anònims va a tornar a deixar. El primer era anònim directament, el segon es va posar llibertat com la Lamarque o el velero del Perales.
Podia haver-los esborrat definitivament sense deixar rastre però em vaig estimar més que en quedés constància perquè així sàpiga que aquí no hi té res a fer ni a dir mentre no tingui el valor d'identificar-se.
No vull gent dolenta, la dels anònims ho és i molt, a casa meva.

Un bloc és tan fàcil de crear que fins i tot ella/ell podria fer-ho.
Així que, des d'aquí l'encoratjo, perquè ho faci i així potser deixarà d'empudegar la casa dels altres.
No penso habilitar la moderació que és allò que voldria. Millor fer-la fora d'una bona empenta.

Ara me'n vaig a triar la verdura que ahir vam collir a l'horta. Un bé de Déu de bledes, bajoques, carbassons, albergínies i enciam.

Després us parlaré del llibre de la meva amiga Conxi Moya de Poemario que vaig tenir l'honor de prologar. Ahir em va arribar per correu amb una dedicatòria de l'autora. Va ser com un regal de Reis anticipat.
Fins aviat

ARRIBADA 3

2009-06-28T10:46:00.005+02:00

Tots els infants sahrauís han arribat. Han estat tres nits molt llargues i força enfeinades. A hores d'ara estic molt cansada.
Des del mes de setembre de l'any passat s'ha estat treballant llistes i preparant la logística d'aquest any. No és cosa de un dia ni de dos.
Aquest projecte no és gens fàcil. Es mobilitza molta gent als Campaments i aquí per això deu ser inevitable que en ambdós llocs et trobis amb gent que no ho entén o no ho vol entendre.
Ahir vaig tenir un incident amb una voluntària que valdria més que s'hagués quedat a casa seva.
El darrer dia sempre és el pitjor perquè ha de quadrar tot i per d'altres imprevistos que es produeixen a darrera hora. Si els nens fossin paquets els podríem deixar tranquil·lament a l'escola i recollir-los al cap d'uns quants dies, però com que no ho són els problemes s'han de solucionar al moment que es produeixen i això, de vegades, no és senzill.
Ahir la identificació va anar molt ràpida però hi havia nens sense família que s'havien de assignar a les zones que tenien possibilitats d'assumir-los, la qual cosa vol dir famílies i diners per a fer-se càrrec de les despeses del viatge.
A la sala dels ordinadors la impressora treia fum amb les llistes i les comprovacions dels infants que cada zona s'enduia. De cop una voluntària, es veu que cansada d'esperar, va irrompre a dins i es va dedicar a preguntar si n'hi havia per gaire més. Li van respondre que no ho sabien ja que ells no són els que distribueixen els nens sense assignar. La noia va deixar anar que tot allò era un desastre i llavors se'n va anar a seure a l'escala esperant que aquells pesats d'informàtica acabessin d'una vegada.
La vaig anar a buscar i la veritat és que la seva activitat frenètica, asseguda a l'escala amb cara de fàstics, em va indignar i sense gaires miraments li vaig dir tot allò que em va semblar. Li vaig engegar un bon espavil, que diuen al meu poble, i llavors li vaig dir que si tenia quelcom a dir li ho digués al seu coordinador, en aquest cas coordinadora, que després va aparèixer i que no sabia on mirar. Jo li vaig dir que per un altre any portés persones sensates i amb dos dits de front i no curtes com aquella mossa, la qual es va posar “xula”. Llavors li vaig engegar unes quantes frases del més escollit del meu repertori.
No n'estic orgullosa, cal dir-ho, feia temps que no tenia un atac de mal geni com el d'ahir. M'he passat la vida intentant controlar-lo, pobra de mi! I intentant conrear la paciència amb la que nostresenyor no va voler afavorir-me.
Però tampoc n'estic penedida. Si de cas de les formes però no del fons. Aquests quatre tòtils que van de hippie happy flowers i que s'omplen la boca dels pobrets nens i que llavors són capaços de rebutjar-ne algun perquè és gran, o és nen, o és lleig, els engegaria tots a fer punyetes. I això vaig fer. I em vaig quedar ben descansada.
Potser aquella xicota era al mig al moment menys oportú i a més de pagar els plats trencats seus va haver de pagar els de d'altra gent que també es porten l'oli.
Una cosa vull que quedi ben clara: estic orgullosa de l'equip de la gent de Lleida de tots els voluntaris que ens han ajudat aquests tres dies. Han fet una feina magnífica encara que algun d'ells em va manifestar que aquest era el darrer any que ho feia, que ja n'estava fins al capdamunt de segons qui i de segons què.
Nosaltres sempre som els darrers, si exceptuem el Jordi i la Núria, que sortim de l'institut. Quan ja ha marxat tothom hem de comprovar que la suma de les llistes dels infants que han sortit concordi amb el nombre d'infants arribats. Llavors hem de recollir ordinadors, impressores, cables i estris varis que ens portem de casa, carregar-los al cotxe, xutar-nos amb cafeïna per no adormir-nos al volant i recórrer els 150 Km. que ens separen de la llar, dolça llar. I encara n'hi ha que truquen per a preguntar-nos si ens podem emportar aquell adult que ha pujat a l'avió mig d'estrangis i posar-lo en un autocar direcció X, pagant el viatge nosaltres, és clar. Potser ja està bé de prendre'ns per tontos del cul.
Sort n'hi ha dels infants, com aquell que portàvem al cotxe ben mudat i que malgrat el cansament s'ho mirava tot amb un ulls com un saler o d'una nena de Zug que a mig camí va obrir la seva motxilla i ens va regalar un collaret, un anell i una polsera a més d'un somriure immens. Sort n'hi ha d'ells que si no...
Fins aviat.

ARRIBADA 2

2009-06-26T00:07:00.004+02:00

Avui us pujo unes fotos que he fet de l'arribada i unes altres dels nens de les Terres de Lleida.
Avui han arribat 251 infants. S'ha trigat 40 minuts escassos en la identificació. Si no hagués estat per un embús monumental a l'autovia hauríem arribat a casa molt d'hora.
Si l'amic Pep em dóna el seu permís pujaré les fotos que ell va fer el primer dia. Mentrestant si voleu saber com va anar podeu clicar aquí.
Estic molt contenta perquè el nostre nen sahrauí nascut a Lleida a l'any 2001, fill de la nostra estimada Toufa, ha arribat.
Demà a la nit tornarem a Barcelona per tal d'esperar la resta d'infants que falten.
Fins aviat

ARRIBADA

2009-06-24T20:52:00.003+02:00

Aquesta matinada ha arribat el primer avió. La identificació ha estat ràpida i efectiva. Vam sortir de casa a quarts d'una de la matinada i pels volts de les onze d'aquest matí de Sant Joan ja havíem arribat.
A hores d'ara els nens deuen dormir. M'han explicat que van sortir de les haimes ahir a les 4 de la tarda.
Aquesta nit sant tornem-hi.
A veure si avui, millor dit demà a primera hora, faig alguna foto i la pujo.
Fins aviat.

AVUI CINEMA.

2009-06-23T09:30:00.003+02:00

Ahir vaig entrar al Facebook i vaig fer un test d'aquestos que ara estan de moda: Quina frase mítica del cinema series?
La primera que em va venir al cap va ser la de Casablanca: Sempre ens quedarà París i és just la que em va sortir. Casualitats de la vida! La pel·lícula del Michael Curtiz és una de les meves preferides.

Quan les coses van mal dades, penso en que sempre ens quedarà París. Aquest que només és meu i que ningú em podrà prendre.
No obstant n'hi ha d'altres amb les que també m'identifico: Demà serà un altre dia.
O la mítica d'un Rhett Butler amb la maleta a la mà dient-li a l'Scarlett:
- Frankly my dear, I don't give a damn
Després es gira d'esquena i es perd entre la boira.

Hi ha gent que no te cap París on refugiar-se, que viu en un permanent present fet d'enveges, mesquineses i mediocritats, per això demà mai no és un altre dia per ells.
Francament, estimats, això m'importa un rave.

És clar, Pandereta, que, ells, com que són més moderns, després de protagonitzar l'any 2006 la Guerra de les Galàxies ara que no hi és el Luke es reorganitzen per a rodar: L'Imperi contraataca.
Llàstima que, de moment, no tinguin cap INFORMÀTIC per als efectes especials. Director sí, però de segona fila.
Fins aviat.

A PUNT D'ARRIBAR

2009-06-20T22:07:00.004+02:00

Els petits sahrauís estan a punt d'arribar. Aquells que ja han sortit alguna vegada, segur que deuen estar impacients i aquells que han de sortir per primer cop, deuen estar entre espantats i il·lusionats.
Quan arriben a l'escola, normalment de matinada, i baixen de l'autobús es pot endevinar, per la mirada, quins són els nous.
Recordo molt bé l'Abdu quan va venir l'any 2003. Era tan petit! Agafat de la mà de la seva germana, la Luara, ho mirava tot i tothom amb els ulls molt oberts i el posat seriós i greu que encara conserva.
Aquell any es va desfermar l'infern. Va fer una calor espantosa. Ell va arribar amb uns pantalons d'esquiar i una jaqueta blava. Anava molt abrigat perquè la seva mare sabia que a l'aeroport hi fa molt fred, més quan s'arriba d'un lloc on les temperatures són impossibles.
Aquell any amb el seu vol hi va haver un problema: els passaports col·lectius es van extraviar i van haver de romandre hores al Prat. Finalment i gràcies a la intervenció d'un parlamentari del PP els van deixar passar.
Fa anys que anem a rebre'ls i no en recordo cap més de tan caòtic. Passaven les hores, la calor augmentava i els voluntaris van començar a caure desmaiats: la tensió, la calor, la son, la manca d'aliment, l'abús del cafè i d'altres begudes estimulants, qui ho sap?
Els infants encara s'identificaven a mà. Se'ls hi preguntava el nom, el nom de la mare, la daira i el barri i s'apuntava en una targeta amb un cordó que se'ls hi penjava al coll.
Per més taules que hi hagués i per molt que els voluntaris s'hi esforcessin, semblava que allò no s'acabaria mai. Després va venir la feinada de cercar els repetidors mentre pregaves que no se te'n passés cap. Finalment es repartien els nous com es podia.
Era gairebé la posta de sol quan vam poder marxar. Molts infants havien perdut la tarja identificadora, el pati n'estava ple de cartolines molles, rebregades i amb el cordó fora. Al principi, els voluntaris intentaven trobar els nens a qui corresponien però no se'n van sortir. Recordo que teníem els grups separats al pati quan una senyora que s'esperava impacient fora la reixa, els va tirar un paquet de caramels. Els infants es van barrejar i sant tornem-hi a localitzar-los. Un petit intentava incorporar-se al grup que no era i tothom el feia marxar. La pobra criatura s'havia desorientat, una noieta se'n va adonar i el va agafar de la mà i, grup per grup, va anar preguntant. Es veu que no era d'enlloc. Llavors la noia es va adreçar als màxims responsables i la resposta que va obtenir va ser un buffff!!!!, de cansament o d'avorriment, no se sap ben bé. Com que no era cosa de deixar-lo allí, la voluntària va acabar enduent-se'l cap a la seva zona.
Finalment vam poder pujar a l'autocar que feia hores que s'esperava. Els nens estaven rendits i molts es van adormir. A mig camí i a causa d'una frenada, una nena va caure del seient i es va trencar el nas. Vam haver de portar-la a urgències del poble més proper.
Entre unes coses i unes altres, resulta que vam arribar a casa 26 hores després d'haver-ne sortit.
L'Abdu feia hores que dormia estirat al seient de darrera del cotxe. Quan vam voler despertar-lo no hi va haver manera humana. El vam pujar a coll fins a casa, li vam treure el calçat i vestit el vam deixar damunt del llit. Penso que ni un terratrèmol l'hauria despertat. L'endemà al matí encara estava de la mateixa manera que l'havíem deixat. Finalment es va llevar. A la vànova clara hi havia tot de sorra que aquell petit havia portat del desert.
També portava d'altres coses que no es veien com la dignitat, la paciència, la bonhomia, el respecte i estimació per donar i per vendre.
L'estimo com el fill que mai no tindré. L'any passat va fer els tretze i ja no va poder sortir.
Ben segur que dintre d'uns dies, quan els petits arribin donarem i rebrem moltes abraçades, veurem cares noves i conegudes. Sempre n'hi ha algun que, per un somriure, un gest, una rialla, me'l recorda, igual com d'altres em recorden a la Lab, a la Luara, a la Lidhia o a la Fati. Us he de confessar que alguna de les abraçades, moltes de fet, són per ells. Estic segura que volen com un estel d'aquells que enlairàvem a la platja i creuen el mar fins a arribar a l'Hamada. I sé que ells les reben.
“La distància no es mesura en quilòmetres, se sent dins del cor”, diuen els sahrauís. “Per això sempre estem a prop”, em diu la Lab.

Fins aviat.

EN RECORDANÇA

2009-06-20T09:12:00.003+02:00

Em sap molt de greu que, en vista dels dos darrers posts, pugueu arribar a creure que el món solidari és com un niu d'escurçons. No ho penseu, només és un peatge que, inevitablement, s'ha de pagar perquè si no fos així no apreciaríem les persones que brillen amb llum pròpia per la seva entrega i la seva generositat.
Elles són com un far enmig del desert. Encara que se'n vagin, la seva llum continua il·luminant -nos el camí.
En recordança d'en Vicenç Ferrer. Que descansi en pau.
Fins aviat.

COMENTARIS ANÒNIMS

2009-06-19T10:50:00.003+02:00

Mentre llegia el comentari, anònim i malintencionat, del post d'ahir recordava les paraules d'un amic: Oblida-te'n, noia. Són mesquins, cretins i mediocres. "Gentuza".
No cal afegir-hi res més.
Aquest amic és molt intel·ligent i sap prou bé quin peu calcen.
Fins aviat.

SOLIDARITAT GENEROSA

2009-06-18T11:38:00.003+02:00

Ahir l'amic Pep va pujar un post en el que deia que en els projectes de cooperació les persones més importants són a l'altra banda. Hi estic completament d'acord.

... entén que la solidaritat ha de ser generosa, desinteressada i que no ha de ser patrimoni de ningú..
(fragment d'una carta enviada a molts Ajuntaments de Catalunya el 20 de Març del 2006)

Aquesta frase, fora de context, podria semblar exacta i assenyada però, en realitat, es va escriure per fer boicot a les Vacances en Pau.
Els sota signants són vuit, la majoria dels quals han desaparegut del mapa, si més no de la llum pública, d'altres encara hi són. Podria escanejar la carta i pujar-la però em sembla que no caldrà.

( TO BE CONTINUED or not, this depends)

Foto: Marta Pi Martín.

THAT'S THE QUESTION

2009-06-12T11:30:00.006+02:00

Benvolguts amics, una altra vegada una gran ONG està sota sospita de corrupció i males pràctiques: SOS RACISME.
La notícia ha sortit als mitjans de comunicació. Sovint és per assumptes relacionats amb els diners.
Quan surt una notícia així la gent és propensa a posar-nos tots dins del mateix sac. La pregunta: i què hi guanyeu amb tot això? l'hem sentida moltes vegades.
I dol encara que vingui de gent aliena o desconeguda. Quan surt de dins, però, la cosa fa molt més mal.

Fa un temps, algú em va rebotar un correu electrònic on una persona del moviment solidari amb el Sàhara posava en qüestió tot i tothom en general i a persones de les quals no deia el nom, però fàcilment identificables, en particular.
La crítica a una gestió determinada hauria de propiciar una reflexió compartida amb l'objectiu de millorar-la.
Quan aquesta crítica és unilateral es torna un dard enverinat que acaba fent mal pel simple plaer de fer-ne. Del correu esmentat girebé ningú no en va fer cas. A mi em va semblar una mica ridícul, fins i tot.
Frases com:
“des de un bon començament vaig creure que algú necessitava dels meus coneixements i del meu altruisme.....
... aquells que els hi agraden els títols i remenar les cireres durant un temps però que ho utilitzen per creure de si mateixos que són importants per una vegada a la vida, i això sí la feina no cal fer-la...
... es munten projectes a la seva mida sense tenir ni un punt de criteri legal...
... penso, com ells tirar la tovallola.... tinc la meva gent, la meva família i no vull permetre que aquest tipus de gent algun dia puguin tenir més responsabilitat del compte i posin en perill la llibertat i el benestar de la meva gent”.
parlen per elles mateixes i, segurament, un psicòleg ens donaria una idea de la personalitat de l'escriptora. Si hi afegim que aquesta mateixa persona ens diu, un temps més tard, que hem de ser curosos en les nostres manifestacions i en allò que publiquem als blocs o que la roba bruta es renta a casa, la cosa, si més no, sorprèn.
És cert que la tovallola no l'ha llençat. Al final, potser aconsegueixi allò que buscava amb aquest escrit i amb d'altres accions més o menys del mateix estil.
La tenacitat, la constància i la persistència, encara que s'utilitzin per a enverinar l'ambient, sempre acaben donant els seus fruits. És clar que tot allò que cobejava no ho tindrà, em sap molt de greu, però algú ja va dir que en aquest món la felicitat mai no és completa. Tal vegada amb un altre petit esforç, això no se sap mai.

Tornant a les males pràctiques de les ONGs, vosaltres creieu que s'han de fer públiques i denunciar aquells que les porten a terme o hem de callar pel bé de la solidaritat i de la butxaca d'aquells que se n'aprofiten?
That's the question.
Fins aviat.

CARTA D'UN INFANT SAHRAUÍ A LA FAMÍLIA ACOLLIDORA

2009-06-11T15:23:00.004+02:00

Estimats amics, avui recupero aquest text que vaig escriure ara fa més d'un any i que es va fer servir pels díptics de les vacances de l'any passat i pel dossier que es va lliurar a les famílies acollidores. He estat mirant per veure si ja l'havia pujat i no. El Salek existeix, té ulls, cara i un somriure lluminós. De fet, l'heu vist de petit i de més gran als vídeos promocionals. Salek no és el seu nom de debó. És l'única cosa que he canviat de la seva història.
Fins aviat.

Hola, em dic Salek i sóc sahrauí. El nostre país és el Sàhara Occidental però molts de nosaltres no vivim allí. Som a Algèria al bell mig del desert. Ja fa molts anys, quan la mare i el pare eren molt petits, érem espanyols. Bé, diu l’àvia que nosaltres sempre hem estat sahrauís però que el Sàhara era d’Espanya. Després els espanyols van marxar i van venir els marroquins. Ens van prendre les nostres cases i la nostra Terra. Alguns van marxar cap al desert per a fugir dels trets i de les bombes.
Ara vivim en haimes unes tendes de lona molt grans i boniques si no fos perquè hi fa molta calor al de dia i molt de fred a les nits. També tenim casetes que fem amb totxanes de fang assecades al sol.
Som als Campaments de refugiats, a la RASD (República Àrab Sahrauí Democràtica).
Tinc parents que viuen al Sàhara de veritat. Allí no s’ho passen gaire bé. Sabeu? La policia els pega, els tanca a la presó, entra a les cases i s’emporta la gent que, de vegades, no tornen mai més. Tot això ho sento quan ho parlen la mare amb amigues seves, a la nit, mentre fan el te i es pensen que jo dormo. Jo em tapo el cap amb la manta i escolto.
El pare és lluny, amb els soldats.
La Toufa, la mamà, és educadora, treballa a la tarbia (escola bressol) i quan surt fa el dinar i té cura de la mare del meu pare i de nosaltres, els seus fills.
Jo ja sóc gran i vaig a l’escola. Allò que m’agrada més és jugar a futbol i amb un cotxe de llaunes velles que em va fer el meu pare. Sempre sóc a fora.
Avui no, perquè bufa el vent que porta sorra i l’àvia m’ha dit que m’estigui a dins i que us escrigui una carta. No es pot sortir perquè la sorra es posa pels ulls, pel nas i per la boca i llavors et podries posar malalt.
Sí, us escric a vosaltres la gent de Catalunya perquè d’aquí a molt poc vindré de vacances i m’estaré a casa d’una família que no conec.
Els nens petits, fins als dotze anys sortim dels Campaments i anem tot l’estiu a d’altres llocs on no hi fa tanta calor. He vist fotos del vostre país. La gent va polida i neta, les cases són altes, hi ha molts cotxes i el mar!!!!!!
Diu la àvia que el mar és molt bonic que sembla un desert però tot d’aigua blava com el cel. Després mig remugant diu que ja és ben trist que el nostre país sigui a tocar de l’oceà i els nens l’hàgim d’anar a conèixer a l’estranger.
També sé que quan serem aquí, amb vosaltres, ens portareu a cal metge. A mi em sembla que no n’estic de malalt però hi ha nens i nenes que sí. Van marxar i van tornar curats, com la Hadi, la meva veïna o com el Halihenna que quasi no hi sentia i ara sí. La veritat és que aquí també en tenim de metges com el germà del meu pare, va estudiar molt de temps a Cuba i ara treballa a l’hospital.
La Toufa, quan té un moment cus una bandera sahrauí .
- Per a qui és?- li vaig preguntar.
- És un regal per la teva família nova, em va respondre mentre retallava l’estrella de cinc puntes.
- Saps Salek? Ens han de conèixer i tu hi vas per això: per a que ens coneguin i per explicar-los la nostra història.
I jo em vaig quedar...si no sé parlar l’espanyol, si tindré molta vergonya, si....
La mare va riure, a mi m’agrada molt quan riu, i em va dir que això no era important que encara que jo no trobi paraules vosaltres ja ho entendreu.
- Els nens i nenes heu de veure coses i ser ciutadans del món perquè un dia vindrà la Llibertat i tornarem a casa nostra.
- I quan vindrà la llibertat Toufa? Demà?
- Sí, potser demà si Déu ho vol, Salek, si Déu ho vol.
Després, no sé si m’ho deia a mi o parlava tota sola, va dir molt baixet, tant que gairebé no la vaig entendre:
Ens han de mirar, han de sentir com nosaltres, els ha d’importar el nostre destí perquè si no ho fan, si ens obliden, haurem desaparegut per sempre.
Llavors va continuar cosint l’estrella a la roba blanca i jo em vaig adormir pensant en que demà potser serà el Dia, mentre el vent xiulava fora i ho feia bellugar tot.

SEGONA PART

Estimada família, com us deia abans avui és demà i nosaltres, els sahrauís encara som als Campaments.
La meva àvia es diu Embarka i és una dona molt vella. Mai no surt per a res de la haima. Fa collars de clau sense parar. Diu que quan marxi cap a Espanya me’n donarà un per a vosaltres. Sempre m’explica que són com una planta i que perquè facin olor s’han de ruixar amb colònia. Jo només l’he vista sortir un cop de casa i va ser quan van venir una gent del Sàhara de veritat. Ella hi va voler anar perquè es va assabentar de que arribava una cosina seva. La mare la va ajudar, gairebé no pot caminar. Havien preparat una haima molt gran guarnida amb les nostres banderes i les dones cridaven l’etzgarit. L’àvia mirava la gent forastera i llavors va veure la seva parenta i es va posar a riure i a plorar tot a l’hora. Els nens mai no la molestem ni fem massa soroll quan som a casa seva. Va venir cap al desert quan era jove i forta, ella mateixa amb les seves mans va cosir les haimes, va ajudar a construir l’escola i l’hospital i a més ensenyava a llegir els nens. Allà al nostre país era mestra. L’avi, el seu marit era a la guerra i ella va treballar molt. Uns anys més tard va ajudar uns senyors estrangers a fer uns papers que diuen que som sahrauís. Sempre diu que llavors sí que es pensava que tornaríem aviat.
El meu pare es diu Bachir. Està molt prim i sempre porta l’elzam. No para gaire per casa però de tant en tant torna dels guerrillers i llavors la mare tot el dia està pendent del soroll dels cotxes, cada vegada que en sent un surt per veure si és el del pare. Sembla que mai no arribarà però sempre arriba. Ell juga amb mi a futbol i ens porta tots a les dunes. Jo rellisco des de dalt de tot fins a baix. Algun cop, quan és de nit sortim a fora i m’ensenya a llegir els estels. Si vols anar cap al nord has de seguir aquell estel, si vols anar cap a l’oest aquells altres. I és que els seus avis i els avis dels seus avis anaven pel desert amb les haimes i els camells. M’explica com era la seva vida i com n’era de bonic: muntanyes negres, coves, pastures i ramats molt grans. Quan les pastures s’acabaven marxaven cap a un altre lloc. Ara només tenim cabres. Quan surto de l’escola a la tarda els porto menjar i les tanco dins del corral. És la meva feina.
De la Toufa ja us en he parlat. La meva mare és molt bonica i molt, molt dolça. Mai no crida i el meu germà petit tot el dia corre agafat a la seva melfa. Sovint m’ensenya fotos seves i meves de quan era molt petit. A les fotos està diferent, més jove. Quan li ho dic riu molt. Quan vaig amb ella a comprar sempre li demano caramels i ella me’n compra tres o quatre, em diu que en guardi pels meus germans però jo me’ls menjo tots i ella fa veure que no ho veu. Quan arribem a la haima em pregunta pels dolços i jo ric, encongeixo les espatlles i li ensenyo les mans buides. Em mira de reüll i llavors treu de davall de la melfa més caramels pel Mohamed, el meu germà petitó i per la Zahara la meva germana més gran. És com un joc. Ja ho sap que a mi m’agraden molt.
No he estat mai lluny d’ella, mai, ni un dia de la meva vida i no sé si quan sigui a Catalunya em posaré trist. Ella diu que no, que ja em trucarà per telèfon. Però com sabrà on sóc? Encara me’n recordo de quan va marxar la Zahara de vacances. Ella i jo vam anar a Tinduf quan encara no havia sortit el sol i ens vam estar tot el dia en un locutori, fins que va poder parlar amb la meva germana. Vam tornar que era negra nit.
I tu com ho saps que podràs parlar amb mi? Li demano i tu com saps que tindré una família, què em passarà si ningú no em vol a casa seva?
Em respon molt seriosa, com si parlés amb un home gran i no amb mi. Em diu que faci bondat, que no trenqui res, que sigui obedient i respectuós. No sé pas si me’n sortiré de ser bon noi tot el dia, tots els dies. També em va explicar un secret: diu que jo vaig néixer en un hospital molt gran al vostre país un any que la Toufatu va venir amb els nens. Té fotos d’un nen petit, diu que sóc jo però no ho sé, sembla com si fos el meu germà. No, ets tu per això tinc tants amics a Catalunya. Això és ben veritat. No fa gaires dies vam anar a l’Aaiún. Vam esperar hores al control fins que un cotxe ens va pujar però després en lloc de deixar-nos a la daira ens va deixar en una altra i vam haver de caminar.
Una senyora espanyola va veure la mare, només els ulls i de seguida es va posar a córrer per abraçar-la. Vam dinar allí i després ens van portar cap a Ausserd i es van quedar a sopar a la nostra haima.

Tinc una germana que ja ha acabat l’escola d’aquí i ara estudia a Algèria. Diu que vol ser metgessa. Torna a casa per les vacances i sempre la trobo molt alta. I l’altra germana encara va a l’escola d’Agwenit, el nostre poble, però ja no pot sortir de vacances perquè ja és gran. I després hi ha el Mohamed, el petit. Encara no sap parlar gaire i, a mi em crida lek, lek, lek.

Estem perduts al mig del desert, diu el pare, perduts al desert i a l’exili. El nostre país està dividit amb dues parts per un mur de sorra i de silenci. A l’altre cantó hi ha soldats marroquins i moltes armes. No sé com ho farem però hem de tornar com més aviat millor, ja no podem esperar més, ja fa massa temps que esperem amb paciència. Només volem un dia, només un i prou. No és demanar massa em sembla.
La Toufa es posa seriosa quan el sent parlar així. No respon mai però el mira i em mira i mira els meus germans.
Cada nit quan m’adormo penso una mica: amb les vacances i amb totes les coses noves que faré i en com seran els nens de Catalunya i si em voldran ser amics. Llavors m’adormo i somio: camells, pastures, muntanyes i mars . De vegades també em veig caminant amb la mare per una platja molt gran amb el mar molt blau. I, cada dia, quan la mare em crida per anar a l’escola penso si haurà arribat ja el Dia, aquest en que la Llibertat vindrà, aquest que sempre demana el pare.

ELECCIONS EUROPEES. Lectura estrictament personal.

2009-06-08T16:32:00.005+02:00

De lectures dels resultats de les eleccions d'ahir n'hi haurà per tots els gustos, ja sigui en clau local, autonòmica, estatal o europea. Per tant, a hores d'ara, jo només puc oferir la meva.
El guanyador per golejada ha estat l'abstenció i això hauria de fer reflexionar a tots aquells que es dediquen al que hauria de ser el noble art de la “res pública”.
A mi, encara em sembla que hi hem anat massa gent a les urnes, després de l'espectacle lamentable d'aquesta campanya.
Jo sí que hi vaig anar i mentre la presidenta dipositava el meu vot a l'urna pensava en aquells que es van passar tota la seva vida esperant el retorn d'un sistema de llibertats i en els sahrauís que, des de fa més de 33 anys, esperen que arribi el dia en el que puguin decidir. I també hi vaig anar per demostrar-me a mi mateixa que, gràcies a Déu, he aconseguit treure'm la burka ideològica que, sovint, ens converteix en poc crítics vers les formacions amb les quals ens sentim més identificats.
Ahir vaig trobar a faltar la compareixença del President del Govern, amb el seu “tarannà”, admetent que aquestes eleccions les havien perdudes i em va provocar un mig somriure la pressa del president Montilla per a dir-nos que Catalunya continua essent catalanista i d'esquerres.
Els resultats d'uns comicis europeus no poden, ni haurien d'extrapolar-se a les autonòmiques ni a les generals, entre d'altres perquè a Europa no cal que fem un vot útil ja que cada estat funciona com a circumscripció única.
Tornant a l'elevada abstenció, de cada 10 catalans només vam anar a votar 4, no s'hi val que diguin que és una cosa normal. Si els ciutadans no s'interessen per Europa, que es plantegin fer una mica de pedagogia positiva i, en lloc d'esperar la propera campanya per a treure's mútuament els drapets al sol, que ens demostrin que treballen, cada dia, pel nostre bé. Que donin la culpa a la crisi tampoc em convenç. Hi caben massa coses sota la recessió sobre tot la manca d'ideari.
Per tant i si volen evitar el divorci entre polítics i ciutadans que cadascú assumeixi la responsabilitat que li pertoca i que donin la cara, i això ho dic pel senyor Rodríguez Zapatero, com la donaven als mítings.
Resumint: que avui estic plena de sentiments ambivalents, per una part em sap greu que una immensa majoria de ciutadans hagin passat d' Europa, que aquesta sigui blava durant els propers 5 anys i que els extremismes xenòfobs i euroescèptics hagin guanyat terreny. Per altra estic contenta del “varapalo” o toc d'atenció al PSOE i de que les formacions que han treballat a favor d'un desenvolupament sostenible, en favor dels DDHH al Sàhara Occidental i dels que es pronuncien, sense ambigüitats en favor de l'Autodeterminació del Poble Sahrauí hi tinguin un lloc.
I si no fan allò que diuen ja ens n'encarregarem de fer-los-hi memòria, ni que sigui en un espai tan modest com aquest bloc.
Fins aviat.

Actualitzo
Si voleu llegir l'opinió d'Almudena Grandes a El País, seguiu l'enllaç

ELECCIONS EN TEMPS REAL

2009-06-07T20:37:00.001+02:00

AL SERVEI DE SA MAJESTAT

2009-06-03T22:10:00.003+02:00

El recolzament de la societat civil a la Causa sahrauí amoïna molt el govern del Marroc. Ara intenta contrarestar-lo fent-se visibles per mitjà d'associacions una mica “peculiars”. No és la primera vegada que ho intenten, concretament a Catalunya, fa uns anys, en van constituir una anomenada ASVIPO que va donar lloc a molta "conyeta" per part del moviment solidari amb el Sàhara.
Tothom té dret a associar-se i proclamar la seva amistat amb qui vulgui ja siguin les meduses, les tonyines o el bacallà, si ho volen. Afortunadament per nosaltres i pels centenars de marroquins immigrats, aquí, a casa nostra, hi ha llibertat d'expressió i d'associació.
Els uns som partidaris d'un Sàhara independent, els altres ho poden ser d'un autònom o integrat al Marroc. És clar que no poden posar un mapa del Marroc i el Sàhara Occidental tot junt passant per alt aquella línia de puntets que diu l'ONU que s'hi ha de posar entre un territori i l'altre, perquè això vulnera la Legalitat internacional. Ni tampoc fer comentaris a qualsevol notícia que parli del Sàhara, dels sahrauís o del Frente POLISARIO insultant la majoria d'espanyols que simpatitzem amb la RASD, acusant-nos de morofòbics.
Quan la gent té arguments discuteix, discrepa i argumenta però quan no en te, normalment, allò que fa és el ridícul.
No sé de què m'estranyo si el rei del Marroc posa al capdavant del CORCAS un delinqüent, un lladre que es va apropiar dels fons del PUNS, a qui voleu que recorri per encomanar-los assumptes de menys envergadura? Doncs, vosaltres mateixos.

Em sap greu fer-los-hi propaganda però és que a mi m'han semblat tan cutres que no m'hi puc resistir. El senyor Google ens dóna tota la informació que vulgueu i més i tot, d'aquesta gent que també són a Lleida segons deia la premsa local del diumenge.

Fins aviat.
.

CARTELLS ELECTORALS.

2009-05-31T13:58:00.007+02:00

El divendres, en tornar de Lleida, vaig veure, tot just entrar al poble, gent que penjava cartells. Si de prop em costa veure-hi, de lluny, a la nit i amb cotxe, podeu pensar.
Ahir vaig sortir, cosa que no faig gaire perquè les primaveres no són la meva època millor. Vaig anar a comprar i després a fer un cafè i vaig veure el cartell amb qüestió. De primer em vaig pensar que era del PP perquè la imatge que hi surt era de l'ex-president Aznar.
Doncs no, és del PSC. La fotografia l'he tret del bloc d'en Ramon Bassas. Queda citada la font amb l'enllaç corresponent. L'he cercat al Google.
He estat llegint les seves raons per a fer aquest tipus de campanya.
Jo no sé qui ens ha posat en aquesta crisi global ni gosaria assenyalar ningú amb el dit acusador. Però és que jo no hi entenc de campanyes polítiques ni d'estratègies electorals. La utilització partidista de la crisi m'avorreix molt.
La recessió m'amoïna com a tothom amb dos dits de seny, sobre tot pels aturats i per les petites empreses que han fet fallida i per tota la gent perjudicada els quals, segur, que no ens hi han posat en aquest embolic. Penso que seria una bona pensada que en lloc de buscar culpables ens oferissin solucions.
No sé si el primer cartell que il·lustra el post va adreçat a la gent que encara no s'ha decidit o a tothom per a fer-nos por i al mateix temps per a dir-nos que només hi ha dues opcions a Europa, com demostra l'altre que ja m'agrada més: la cara i la creu. No sé si de la mateixa moneda o d'Europa. Les lectures que se'n facin ja són personals.

Existeixen altres opcions més minoritàries que si aconsegueixen prou suport poden esdevenir majoritàries.
A mi, l'Europa del PP no m'agrada gens ni mica perquè dins d'aquesta opció i, des del respecte per aquells que la triïn, hi ha un tutti fruti que va des de l'ultra dreta fins al centre i depèn de on fiquis la mà pot sortir una opció moderada o no. Així que l'Alejo queda descartat. De les altres encara ho he de valorar.
Del PSC, d'entrada, no m'agraden els cartells, ni la campanya, ni la política exterior del PSOE que és un partit diferent però no tant com ens volen fer creure.
El divendres ho vaig dir alt i clar donant la cara que ja és més d'allò que fan alguns: la política del partit socialista envers el Sàhara no és la millor pels sahrauís. Però quan parlo amb algú o fem la tria de famílies acollidores no els hi demanem per la seva militància o simpatia polítiques. Mai gosaria jutjar ningú per això, ni tampoc em semblaria correcte que tots haguéssim d'anar amb un carnet a la boca en la nostra vida diària.

Una, que va ser una votant socialista entusiasta i convençuda, li dolen certes coses d'aquest partit que l'ha representada durant molt temps de la seva vida. Mai no ha tingut carnet perquè entre els seus nombrosos defectes s'hi troba el de la indisciplina partidista i perquè si fan quelcom que no li agrada vol tenir la llibertat de dir-ho a cara descoberta.
CONCLUSIÓ: que tothom faci allò que vulgui: anar a votar i escollir o abstenir-se.
CEASS ha fet un extracte de allò que diuen els diferents partits sobre el Sàhara i ho ha penjat a la seva web. Si us ho voleu llegir només cal que seguiu l'enllaç.
Aclareixo que no faig campanya ni vull convèncer ningú. Ja la vaig fer quan em va semblar que calia cap allà a l'any 79 i al 83 i des de llavors ha plogut molt i n'he vist de tots colors però mai m'he amagat de res ni de ningú.
Fins aviat.

SOLIDARITAT AMB MAJÚSCULA.

2009-05-30T22:07:00.004+02:00

Ahir vam tenir una reunió amb famílies acollidores. Vam passar unes imatges dels Campaments i una presentació de la cronologia del conflicte del Sàhara Occidental. A continuació va parlar la Leonor Pedrico, mare acollidora, que va explicar els motius que havien decidit la seva família a participar en aquesta iniciativa solidària. Ens va explicar que des dels anys 70 havia seguit el contenciós i que, quan les seves circumstàncies li ho van permetre va acollir una criatura que s'ha convertit en un membre més de la família, així com els lligams afectius que s'havien establert entre la seva família i la família de la nena.
Voldria fer un incís per a dir que tant se val les motivacions que ens empenyin a acollir un petit sahrauí, que allò que importa és que arribem a lluitar i a fer tot allò que estigui al nostre abast per a reparar la injustícia històrica que des de fa 33 anys viu aquest poble. La Leonor va acabar demanant a tothom, força emocionada, que en parlessin, a veure si entre tots podem trencar aquest mur de silenci que envolta el conflicte del Sàhara Occidental. La seva filla, la Carme Oliva, ens va explicar la seva experiència com a germana acollidora. Va recordar la primera vegada que la sahrauí va veure el mar. “Va ser un moment emotiu perquè crec que no ens corresponia a nosaltres haver-lo de viure, la Kafia l'hauria d'haver viscut de la mà dels seus pares i germans”.
Finalment el Jordi Garcia, membre del Comitè Català per la defensa dels Drets Humans al Sàhara Occidental ens va parlar de la situació que els sahrauís pateixen als Territoris Ocupats. Va passar unes imatges esfereïdores que, més que les paraules, donen testimoni de la repressió que, diàriament, pateixen els activistes dels DDHH. En veure imatges de la presó negra, de l'Aminetu en tres moments de la seva vida: abans de ser empresonada, amb la melfa tacada de sang i ara, a l'actualitat, o les imatges del H'mad que va ser a Lleida el desembre passat, un murmuri d'horror es va escampar per la sala.
No és fàcil ser sahrauí.
El divendres vinent ens tornarem a trobar i parlarem de tot allò que amoïna les famílies que acolliran per primer cop, dels dubtes que puguin tenir. Les persones que ja tenen experiència ens explicaran com s'ho van fer per a resoldre amb èxit qualsevol entrebanc que la convivència pot portar.

Aquest és un projecte que jo m'estimo especialment perquè va adreçat als infants i perquè les famílies que hi participen ho fan d'una manera generosa i incondicional. Vull dir que nosaltres mai no garantim res: ni sexe ni edat, ni tampoc si el “repetidor” vindrà.
“Si arriba a Barcelona te'l portarem, ara que hi arribi no t'ho podem assegurar. Si en ve un altre en el seu lloc l'hauràs de tenir igualment”. La gent que ens posa condicions, vull una nena petita, vull un nen així o aixà o aquest en concret i si no, no cap, no podem acceptar-los i ens dol perquè és una família que, de moment, es perd. Però resulta que a l'AASTP hi ha una coordinadora que ja fa molts anys que treballa en les vacances en pau, la Maria Àngels, que segur que la gent de Lleida coneixeu però els que no sou de Ponent no, perquè és tan summament discreta que sembla que no hi sigui i que ens ha ensenyat moltíssim, amb el seu exemple i amb la seva serenitat. “La solidaritat mai no pot ser selectiva perquè si ho és ja no és Solidaritat”.
Si tots aquells que treballem en aquest projecte ho tinguéssim clar i ho practiquéssim, tot plegat aniria d'una altra manera. Aquest és un projecte solidari, no una cursa d'obstacles, ni un concurs a veure qui té més famílies, ni tampoc un nen a la carta. Afortunadament i malgrat tot, les seves bondats suren per sobre les nostres petites mesquineses.
Fins aviat.

NENS A COMARQUES DE LES TERRES DE LLEIDA

2009-05-29T09:00:00.003+02:00

Continuant amb aquest exercici, purament intel·lectual i matemàtic farem un repàs a la població de les comarques de Lleida. Hem desestimat el Berguedà i en canvi hi hem inclòs la Cerdanya tot i que està compartida amb Girona. Una cosa va per l'altra.

NOMBRE D'HABITANTS PER COMARQUES.

GARRIGUES- 20282
PLA D'URGELL- 30934
SEGRIÀ- 173.092
NOGUERA- 35867
PALLARS JUSSÀ- 13832
ALT URGELL- 20106
URGELL- 32498
ALTA RIBAGORÇA- 3687
SEGARRA- 19710
PALLARS SOBIRÀ- 6700
CERDANYA- 15540
SOLSONÈS- 12047
VAL D'ARAN- 8373

Si partim dels nombres de nens per província que dèiem ahir mitjançant un senzill repartiment veurem com els 34 infants s'haurien de distribuir entre aquestes comarques.

GARRIGUES- 1,6- 2
PLA D'UGELL- 2,4 - 3
SEGRIÀ- 13,8- 14
NOGUERA- 2,8- 3
PALLARS JUSSÀ- 1,1- 1
ALT URGELL- 1,6- 2
URGELL- 2,5- 3
ALTA RIBAGORÇA- 0,2- 0
SEGARRA- 1,5- 2
PALLARS SOBIRÀ- 0,5- 1
CERDANYA- 1,2- 1
SOLSONÈS- 0,9 - 1
VAL D'ARAN- 0,6 - 1

Si sumeu no us sortiran els 34 que corresponen perquè he depreciat els decimals massa llargs encara que més o menys us en podeu fer una idea aproximada. Els números en vermell són aproximacions i si els sumeu veureu que en surt 34 exactes.
Ara fem una comparativa amb el Barcelonès. La comarca més poblada de Catalunya.

BARCELONÈS- 2235578

Sempre agafant com a base el repartiment ideal que dèiem en el post anterior resulta que li correspondrien 180,36 nens. Si arrodonim a la baixa perquè els decimals no arriben a mig doncs 180 nens.

Puc prometre i prometo que quan sàpiga els nombres reals de les nostres comarques us els diré i farem una comparativa entre els nombres ideals que correspondrien per nombre d'habitants i els reals a veure què passa. Però allò que sí que us puc dir és que a hores d'ara, a les Terres de Lleida i no parlo de les tres associacions o ONGs sinó de territori, hem superat amb escreix el nombre de canalla que en correspondria en aquest repartiment proporcional i ideal.

REPARTIMENT PROPORCIONAL

2009-05-28T13:01:00.003+02:00

Avui farem un altre càlcul aplicant els repartiments proporcionals respecte de la població. No sé a vosaltres però a mi, després de fer uns càlculs molt senzills, els resultats m'han sorprès.
Dades de població extretes de la xarxa, actualitzades al 2008.

Catalunya- 7437120 habitants

Repartits per províncies:

Barcelona- 5416 447 hab.
Girona- 706185 hab.
Lleida- 425593 hab.
Tarragona- 888895 hab.

Ahir vam quedar amb que, posem per cas, vénen 600 infants sahrauís a casa nostra. Si fem un repartiment proporcional a la població i arrodonint tenim que:

Barcelona- 437 infants
Girona- 57 infants
Lleida- 34 infants
Tarragona- 72 infants

Una dada més per tenir elements de comparació i per no deixar que els nombres absoluts sense cap context ens enlluernin o ens desanimin.
Fins aviat.

RELATIVITZEM?

2009-05-27T16:36:00.007+02:00

En aquest món nostre no hi ha res més exacte i objectiu que la matemàtica. Sovint fem servir el lloc comú de que dos més dos fan quatre. I és cert: són quatre i no hi ha res a objectar. Malgrat tot, en ocasions no n'hi ha prou amb una sola dada. Per exemple si jo us dic que un país té 30 milions d'habitants i us plantejo la qüestió de si creieu que està molt o poc poblat em contestareu amb molt bona lògica que per saber-ho us falten dades, en aquest cas concret l'extensió del país hipotètic.
En el cas de les vacances en pau per a nens sahrauís passa això mateix: per saber si el projecte està arrelat en un territori no podem fixar-nos només en el nombre de nens acollits. Ens falta saber la quantitat de gent que hi viu. Llavors una senzilla divisió ens donarà una idea aproximada d'aquest arrelament.
Faig aquesta reflexió perquè en el cercle petit de la solidaritat amb el Sàhara i els sahrauís no som gaire proclius a relativitzar. Parlem de 10.000 acolliments a tot l'estat, de 600 a Catalunya etc. I aquí ens quedem, satisfets del nostre bon fer i encara més si a la nostra demarcació hem superat en nombres absoluts a un altra com si fos un concurs.
Diem: és que jo m'ho he treballat molt i per això he crescut o aquell ha baixat perquè no ha fotut brot. I llavors ens mirem el melic i trobem que el tenim molt bonic. Clar que en aquest projecte complex hi intervenen d'altres variables com són la decisió política dels ens públics que ens financen, de participar o no en la iniciativa i de la possibilitat o la impossibilitat de generar recursos propis. Però com que aquestes variables són iguals per tothom desestimem-les i fem números.

Espanya: 10.000 nens : 46 milions = 0,0002173913
Catalunya : 600 nens : 7 milions = 0,000008571

Ara un altre exemple:
Una ciutat, posem per cas Lleida, i arrodonint
20 nens : 120.000 habitants = 0,00016666667
Ara veiem l'Hospitalet de Llobregat
27 nens: 260.000 habitants = 0,00010384615

Un poble interior de la Catalunya rural.
3 nens : 2000 habitants = 0,0015
I per últim un poble d'una comarca de secà deprimida:
1 nens : 500 habitants = 0'0020

Vosaltres mateixos podeu comparar els quocients i treure'n les conclusions oportunes. Les dades són aproximades i en cap cas corresponen a dades actuals. Només les he posades a tall d'exemple, per tenir un element més de comparació i per relativitzar.
Amb una senzilla regla de tres veuríem que per estar dins la mitjana espanyola, en el cas de que les dades fossin reals, hauríem d'acollir a Catalunya: 1521 infants. Ho deixarem aquí, per avui.
Fins aviat.

MALDECAPS ELECTORALS.

2009-05-23T17:14:00.005+02:00

Ahir pujava uns vídeos sobre la recent encetada campanya electoral a les eleccions europees. Avui he sentit per la televisió que l'Antoni Duran Lleida deia que els retiressin perquè eren un insult a la intel·ligència dels ciutadans. Hi estic d'acord.
Segons la meva opinió em sembla que la gent que no estem involucrats en política percebem aquesta contesa com el festival d'eurovisió: poca audiència i menys qualitat.
Dóna la sensació de que quan algun partit polític es vol treure de sobre algun històric el posa com a candidat a Europa, com el Josep Borrell o l'Aleix o Alejo? Vidal Quadras.
I ara tornem als vídeos: el primer del PSOE ve a ser com un : ojo que vénen!
El segon de EU que sembla que li copiïn però afegint-hi uns fotogrames que demostren que una cosa és allò que diuen i una altra allò que fan.
I pel tercer no tinc paraules només lladrucs de gossos perillosos, fan victimisme amb la maldat del PSOE que fa anys i panys va comparar un polític Ppero amb un doberman.
I llavors te'n recordes de la paraula COHERÈNCIA, FIDELITAT ALS PRINCIPIS i se't desmunta la paradeta perquè resulta que el PSC i els iniciativeros-esquerrans-units, governen junts a la Generalitat i recordes les càrregues dels mossos contra les manis dels estudiants i els intents de tancar la boca als que ho denunciaven. Veus que els que posaven dobermans als vídeos i els que els hi retreuen posant-hi més gossos, han pactat a Euskadi per fer fora els nacionalistes. Llavors ja no entens res.
Us ben dic, amics, que d'aquest bi-partidisme que s'ajunta quan els hi sembla i es divorcia quan els convé, ja n'estic ben farta.
Molts polítics diuen mentides, (fan promeses que després la conjuntura no els permet complir) i la gent ens els creiem o ho fem veure i acabem votant el partit que ens sembla menys dolent quan hauríem d'exigir que en volem un de bo.
Durant molt temps, els bons van ser els de l'ultradreta, fins i tot ens ho deien els capellans. Quan se'ls hi va morir el jefe i es va girar la truita, els bons van ser els que abans eren els dolents. Però si mirem la història recent veiem que de poques vergonyes aprofitats i corruptes n'hi ha a tots dos bàndols. Quan veig al president del Govern als mítings m'agafa passió de riure i quan veig al Rajoy canvio de canal.
I no sé què haig de fer: si anar a votar com a ciutadana conscient dels meus deures o quedar-me a casa perquè del que diuen aquest parell no me'n crec ni una paraula.
Llavors m'assec i penso en les coses que m'importen, no necessàriament per aquest ordre: Catalunya, Espanya, Europa i el Sàhara. I vaig descartant. Aquest no, perquè no és bo per Catalunya, aquest altre, tampoc perquè no és bo per Espanya, aquestos altres, ni pensar-hi perquè es veu que a Europa no hi tenen família i sense la família no s'hi pot fer res, ho ha dit avui una candidata (no m'ho invento), aquestos altres que mirin de posar ordre a casa i després ja el deixaré venir a la meva, aquells altres no estan malament: defensen els DDHH al Sàhara Occidental però després ataconen els nostres joves. Els que demanen de retirar els vídeos són clarament favorables al Marroc així que va a ser que no.
I qui queda? Doncs molts, de formacions n'hi ha per donar i per vendre, per triar i per remenar.
A mi m'agradaria que la formació afavorida amb el meu vot fos bona pel Sàhara i els sahrauís, per Catalunya, per Europa i per Espanya i que ens escoltés sempre, no només durant les campanyes, que fessin propostes constructives en lloc de treure els drapets al sol dels altres i que fossin COHERENTS I FIDELS ALS SEUS PRINCIPIS. Potser demano massa, encara que algú hi deu haver. Si el trobo acudiré a les urnes i si no, no.
Fins aviat.

Aquest vídeo l'he trobat a la xarxa i no m'hi he pogut resistir. Sobre tot pensant en allò que va dir l'expresident González als Campaments de Tinduf: me comprometo con la Historia, nuestro partido estará con vosotros hasta la victoria final.
Com aquell que va dir que construiria un pont en un lloc on no hi havia cap riu. Doncs no patiu, els va respondre, ja farem un riu.

PERLES PUBLICITÀRIES

2009-05-22T17:35:00.006+02:00

No sóc cap experta en el món de la publicitat, a més a més, hi ha anuncis que no els acabo d'entendre fins que algú me'n fa cinc cèntims. Reconec la dificultat d'emetre un missatge convincent en menys d'un minut i també que si m'ho demanessin de fer-ho no sabria per on començar.
Però hi ha missatges i missatges.
I aquest tres vídeos són unes perles entre totes les joies que les campanyes electorals ens ofereixen. És que ho veig i no m'ho acabo de creure. Tampoc no sé què diuen què faran si guanyen.

Jo diria que el problema és just al revés.

Això de reciclar i tirar d'hemeroteca està molt bé.

Corramos un tupido velo. Quin mal gust!

POETES VERSUS BURÒCRATES

2009-05-20T18:27:00.006+02:00

Avui representa que no tinc ganes (mentida!) d'explicar-vos una reunió que vam tenir ahir sobre cooperació. Només us diré que van ser dues horetes per oblidar. I que ja n'estic ben tipa d'aquesta gent que cobra dels nostres impostos i que per justificar la morterada que els deu caure cada mes es dediquen a generar paperassa mentre ens parlen de desenvolupament sostenible i de medi ambient.
Mig en broma ja els ho vaig dir en acabar: moltes gràcies per res i ara estava pensant en anar-me'n cap a casa i suïcidar-me discretament, no fos cas. Clar que després de la resposta que no tothom serveix per a fer cooperació em vaig emprenyar i em va agafar ganes de demostrar-los-hi que potser no servim però que ells encara menys. Així que en arribar a la llar, dolça llar, em vaig preparar un bon sopar que amb la panxa plena les coses es veuen d'una altra manera (la padrina ja m'ho deia sempre: nena, menja que deus estar esvaïda). A la propera ja s'ho faran. Buròcrates i tècnics de pa sucat amb oli!
Però fins i tot en els dies més orcs sempre hi ha algun oasi com el blog del Bubi on hi vaig trobar un poema de Benedetti, dedicat al Sàhara i als sahrauís. El copio sense cap mania i penso que ell sí que era tot un mestre.
Espero que el gaudiu.

RASTROS

Un país lejano puede estar cerca

puede quedar a la vuelta del pan

pero también puede irse despacito

y hasta borrar sus huellas

en ese caso no hay que rastrearlo

con perros de caza con radares

la única fórmula aceptable

es excavar en uno mismo

hasta encontrar el mapa

Mario Benedetti

Que per què he triat un poema en castellà? Doncs perquè em dóna la gana. (La resposta ja la va donar en Serrat, jo només la reprodueixo perquè el noi del Poble Sec també és un poeta)

Fins aviat.

RES NO ÉS ALLÒ QUE SEMBLA

2009-05-18T12:57:00.005+02:00

A la Hamada, com al cinema, res no és allò que sembla. Un cambrer pot ser un mestre. Y un professor pot ser un poeta o un filòsof. El text que us pujo avui l'he agafat del blog de l'Aziza. No m'agrada gens el copipasteig però, en el cas d'avui, faré una excepció amb el permís de José el Bidani que ens ofereix unes cròniques magnífiques des dels Campaments.

NO HAY CAMINO PARA LA PAZ. LA PAZ ES EL CAMINO

"Educar para la paz es educar para la solidaridad, el respeto, la convivencia, la justicia, la libertad y la cooperación. Lo que contribuirá a que todos adopten actitudes referidas a la aceptación de diferentes culturas, rechazando la intolerancia."
Hoy en esta tribuna queremos hacer un llamado a través de esta manifestación FISAHARA, por un Sahara libre e independiente, donde muchos artistas y embajadores han llegado a apoyar la causa del pueblo saharaui y a su vez enseñarnos como podemos comunicarnos con el otro mundo, mediante estas vías de la comunicación. Somos saharauis, amantes de la paz y el bienestar del mundo. Vosotros sois los mensajeros de la paz y el bienestar del mundo. No optamos jamás por la guerra. Vosotros sois los mensajeros de la verdad, la justicia y la convicción de la solidaridad. Este es un rincón de la tierra donde vive de hace más de 30 años un pueblo desalojado de su propia tierra. Subsiste solo de las ayudas humanitarias.
Dedico estas palabras a todos los que no se olvidan de este rincón del planeta, y es que olvidar sería renunciar a lo que nos hace más humanos. Os agradezco por no dejaros perder en la espesura del laberinto de la memoria del pequeño mundo, de pequeños hombres que hablan en voz baja. Al contrario, habéis atravesado el desierto de vuestras dudas, para comprobar que el sol siempre tiene razón, que antes de salir ya habéis de guardar silencio. Para escuchar el latido de nuestra madre tierra.
Gracias

Hamada Chej, profesor de Primaria en una escuela en Dajla.

La foto també li he "robat" a José el Bidani. Avui estic una mica cleptòmana.

RING, RING, RING!!!!!!!

2009-05-17T17:47:00.009+02:00

Ring...Ring...Ring...!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
- Digui'm.
- Miri sóc Fulana de Tal i voldria una mica d'informació sobre això dels acolliments d'estiu.
I tu vas i dius:
- Un momentet si us plau.
I te'n vas corrents cap a la cuina a treure la paella del foc. Perquè resulta que és l'horeta de fer el dinar o el sopar.
- Perdoni, ara ja puc estar per vostè, és que tenia la paella al foc, sap?.
- Sí que volíem acollir un nen d'aquestos que porteu.
- Molt bé.
Llavors comences a explicar el projecte.
- Ah! És que nosaltres voldríem una nena petita que fos boneta.
Li expliques a la bona dona que ha trucat que nosaltres intentem respectar les circumstàncies i preferències de les famílies acollidores però que d'infants en venen del gènere masculí i del femení i que les edats van de 7 a 12, més o menys, ja que nosaltres no anem a fer la tria segons demanda, que això no funciona així. De tota manera tots són infants i tots mereixen anar de vacances i tenir un lloc i una família que els respecti i estimi.
- Sí, però nosaltres volem una nena petita.
- Ja ho entenc, senyora, però és que jo no li puc garantir perquè ja li he dit que...
- Em pensava, vaig sentir per la ràdio que necessitàveu famílies.
Llavors t'agafen ganes de penjar.
- Si és possible, ja li portarem però no li podem assegurar, pot ser que sigui un nen i que no sigui tan petit. Depèn.
- Ah això sí que no! Si no és nena i petita no la volem.
Déu meu! Doneu-me paciència i persuasió per a no perdre aquesta família que, en principi, sembla disposada. I llavors intentes desplegar tota la simpatia, tota la dolçor, tots els arguments fins i tot el xantatge moral:
- Escolti què té fills vostè?
- Sí, dos nois.
-I què li sembla, si es trobés en el lloc d'aquestes mares que ens han d'enviar els seus fills, que li agradaria que els rebutgessin per raó de sexe o d'edat?
Es fa el silenci al fil.
- No, no, és clar que no. Però com que ja he tingut nens em faria il·lusió una xiqueta.
- Ja ho entenc (però és que aquests nens no venen per a omplir cap carència emocional de la gent d'aquí. Venen per una altra cosa, joder!!!!!) però pensi que una vegada a casa ja veurà com tant li fa nen com nena. Cregui'm.
- Bé, si de cas ja ens ho pensarem i ja tornaríem a trucar.
- Doncs molt bé, ( Pi....pi....pi...!!!) encantada Fulana de Tal.
I abans de les fórmules de cortesia habituals ja t'ha penjat.
Llavors miro l'aparell i li dic:
- Gràcies per haver trucat.
Corro cap a la cuina i penso que si torno a rebre una trucada d'aquesta mena acabaré, com avui, parlant amb el telèfon o pitjor, caçant mosques.

Afortunadament no totes les trucades són d'aquest estil, ni molt menys. Les altres, aquelles que et diuen que tant els fa l'edat i el sexe són tan gratificants que llavors ja no és que hi parli amb l'aparell, és que li faig petons i tot.
Paraula de blogger.

1,2, 3 Y...ACCIÓ-Amb llum natural i sense maquillatge.

2009-05-17T14:52:00.006+02:00

Fa goig veure com els actors més glamourosos de la nostra pantalla es deixen el maquillatge a casa i se'n van al desert a l'únic Festival de cinema del món que se celebra en un camp de refugiats. Fernando Tejero diu que procurava posar-hi sentit de l'humor. Allò de me'n ric per no plorar, que diuen.
Els actors fan “cara de Sàhara” que és la que se'ns posa a tots quan fa un parell de dies que voltem per allí.
Si els voleu veure cliqueu aquí. I si voleu llegir la columna de El País que ha publicat l'escriptor Manuel Vicent, absolutament recomanable, només cal que feu un altre clic.
Fins aviat.

VACANCES EN PAU i d'altres consideracions.

2009-05-16T13:18:00.004+02:00

Ja fa dies que treballem amb les Vacances en Pau. De fet la feina no s'acaba mai perquè quan s'acaben les d'un any ja es comença amb les del proper.
Potser a primera vista sembli senzill treure centenars d'infants dels camps de refugiats però us ben asseguro que és molt complicat aquí i allí.
Hi ha molta gent involucrada a tot arreu. A voltes et surten moltes famílies disposades a fer un lloc a casa seva i a dedicar temps a un nen del desert, però de vegades costa de trobar-ne. Unes vegades tens diners per a fer front a les despeses i d'altres la falta de recursos acaba per treure't la son.
Aquest és un any complicat, per la crisi i per la psicosi que genera, per partida doble: famílies i recursos. També per d'altres motius que m'estimo més passar per alt.
Només dir-vos que ahir a la nit pensava que la solidaritat que tots demostrem envers el projecte podríem fer-la extensiva a la gent que, dia rere dia, es trenca les banyes per a fer més lleugera aquesta feinada. No és gens fàcil posar d'acord a tothom que intervé en aquest projecte coral que és de tots i no és de ningú, encara que, després de rumiar-hi des de la meva posició, penso que valdria la pena intentar-ho i que si tots plegats anem tibant la corda pot ser que s'acabi trencant.
Nosaltres tal vegada caiguem de cul i en sortim ferits en el nostre amor propi però els autèntics perjudicats seran aquells que menys culpa en tenen.
Fins aviat.

EN ARENAS MOVEDIZAS. Amb el Sàhara i la política sempre hi som.

2009-05-13T20:23:00.003+02:00

Doncs avui va de blocs, política, solidaritat, compromís i detalls petits que a primera vista potser no semblin importants però que ho són.
Hi ha un bloc nou, relativament, a la xarxa. La qui l'escriu és Ana Camacho, periodista. Es titula: EN ARENAS MOVEDIZAS.
A més a més i de passada dir-vos que tot resant a Sant Google per tal de cercar-hi informació sobre l'autora he trobat una sèrie d'articles seus. Alguns ja els havia llegit. D'altres no i mira, m'he dit, Antonieta, dóna-hi una ullada.
Estic segura de que a molts no us agradarà sobre tot llegint allò que diu de les ONGs.
També posaria la mà al foc de que n'hi haurà que no passaran de les primeres ratlles perquè la consideraran una fatxa simpatitzant de UpyD o pitjor del PP. (VADE RETRO)
Sabeu què us dic? Ells s'ho perden.
Com que no estic lligada a cap formació política, no els hi dec res, si de cas em deuen, m'he dedicat a llegir-la sense prejudicis dretans ni esquerrans que, avui per avui i vist allò que veiem, només són que llastre que t'impedeix pensar i fer una mica d'autocrítica.
A mi m'agrada allò que diu i com ho diu. Per això us la recomano. Ja em direu el què, si us ve de gust.
Fins aviat.

FINS A LA VICTÒRIA. PER LA LLIBERTAT

2009-05-11T13:41:00.002+02:00

En un dia com ahir, a l'any 1973, es va crear el Frente POLISARIO a Zuerat, Mauritània.
Alguns d'aquells primers joves somiatruites encara segueixen, com en Brahim Gali. D'altres van abandonar i es van passar a l'enemic. I alguns han esdevingut mites d'aquella revolució que encara no ha acabat.
El moviment està més viu que mai. Al Sàhara Ocupat han tingut lloc nombroses manifestacions que han estat durament reprimides.
Per a mi no hi ha cap altra opció que la independència, ens va dir un dia un militant.
Els marroquins han disposat de 36 anys per a convèncer-los. No ho han aconseguit.
Continuarem amb ells, els lluitadors per la Llibertat, fins a la victòria.
Fins aviat.

QUÈ DIUS QUÈ?

2009-05-09T12:55:00.006+02:00

- Aquests activistes dels Drets Humans són una colla de carallots prepotents. Els hi dónes un dit i s'agafen tot el braç. No sé de què es deuen queixar, si fins i tot passaport tenen.

- Oh i tant, i després el fan servir per sortir i escampar merda per tot el Marroc i les seves sagrades institucions. Independència? Ja els hi fotria jo una bona independència! Pots comptar què farien si la tinguessin.

- Ves què vols que en fessin, morir-se de fàstics. Mira ja fan bé de fotre'ls garrotada allà on fa bony, a veure si tenen escarment!

- Bé, però vols dir que han de girar-se amb la família quan no poden sortir de que callin?

- Sí, home, sí. Hem de sumar esforços entre tots. Cal que els lideratges siguin ferms. Estaríem ben arreglats si cadascú tirés pel dret. Seria el caos, l'anarquia i el llibertinatge. A més el nostre govern és fort, la majoria de la gent és amb nosaltres, som els que tenim els cuartos. De vegades cal fotre una mica de llenya. No és res personal, si tots no anem a una, aquest país no farà mai res. Ens afebliríem i llavors tot se n'aniria a prendre pel sac. La unitat sobre tot i res d'actituds excloents, tots a la una, ja t'ho dic.

- I què n'hem de fer de la llibertat?

- De què?

Campaña de solidaridad con la familia del activista saharaui Hmad Hamad y contra el hostigamiento al que le somete la policía marroquí

SOMRIURES

2009-05-07T12:32:00.003+02:00

Bé doncs, ja n'hi ha prou de parlar de problemes en aquest bloc que, darrerament, sembla un memorial de greuges. Sí, encara estic enfadada, rebotada i més que res decebuda. I sí, a voltes em pregunto el perquè encara continuo si ja estic molt cansada de aguantar segons què i segons qui.
Tan gran que sóc i encara em sorprèn la hipocresia de gent que parlen d'honestedat, de sumar i d'incloure quan l'únic que han demostrat és que només saben dividir, excloure i crear mal ambient. Doncs sabeu que us dic? Que passo d'ells i de les seves petites mesquineses perquè quan recordo els somriures dels sahrauís que esperen a l'Hamada recupero les forces, les ganes i el bon humor. Que continuïn, si així els plau, preocupant-se pels diners, pels tants per cents dels projectes i per aconseguir el seu minut de glòria. Bon profit els faci.
A partir d'ara mateix no tindran ni un segon més del meu temps ni una línia més en aquest, el meu espai, que només em representa a mi perquè, vull que quedi clar, aquest és un bloc personal.

Hi ha somriures que valen un Perú i que els diners mai no podran comprar. Somriures de gent anònima que potser mai no escriuran la història però que, en aquest moment la construeixen, allà al bell mig del desert algerià on esclaten les flors més belles que mai no es marceixen, per més que el temps passi.
La Fati és una d'elles i n'hi ha a milers. Quan me les regalen sento que la tempesta escampa i entre els núvols de l'ira, surt l'arc de sant Martí. Tots els colors del món caben en una rialla i tota l'esperança està posada en aquests infants que són a punt d'arribar.
Fins aviat.

Hi ha notícies que t'alegren el dia

2009-05-06T09:00:00.001+02:00

Hi ha notícies que t'alegren el dia, que demostren que a la plaça s'hi pot arribar per camins diferents, que et conhorten perquè veus que no ets una “rara avis” que va a la seva bola. Bé, una mica sí i que ningú es faci il·lusions: pel solc no hi aniré mai si no ho veig clar, no accepto dictadures ni imposicions ni esparadraps a la boca. Perquè hi ha gent, dins del món de la solidaritat amb els sahrauís, que pensen allò mateix que tu. Pel fet de comprovar que la xarxa solidaria catalana creix, gràcies a Déu i que sigui per molts anys. I que és possible treballar en un clima de cordialitat i alegria, la qual cosa és fonamental en qualsevol tasca voluntària.

Avui em connecto a internet i em trobo amb una notícia al bloc del Comitè Català.
Uns companys de Berga s'han decidit a fer una Caravana alternativa. Amb empenta, amb compromís polític i amb imaginació.

Dir-los i dir-vos a tots:

- La seva situació respecte a la 15 Caravana és la mateixa que la de d'altres petites ONG d'arreu de Catalunya. Poden recollir però no poden pagar 200 euros per tona.

- Crec que és urgent revisar i repensar aquest projecte, tant a nivell de sensibilització com a nivell cooperatiu. Amagar el cap sota l'ala i/o deixar de respondre a arguments raonats i sensats no farà cap servei als sahrauís.

- La seva idea em sembla genial a nivell de sensibilització. Genial, imaginativa i digna de que se'ls hi tingui en compte.

- Em sembla molt positiu que dues, tres, o quaranta associacions treballin plegades per a aconseguir uns objectius comuns. En aquest cas em refereixo a la gent del Comitè Català, als que encara aguanten a peu dret fent la feina per la qual va ser creat.

- Donar les gràcies als berguedans per compartir la seva visió amb tots nosaltres.

- Manifestar que subscric totes i cadascuna de les seves afirmacions.

- Felicitar-los sincerament i cordial.

Fins aviat.

Si voleu accedir al seu bloc punxeu aquí

TRES, VAN SER TRES.

2009-05-05T10:30:00.004+02:00

Van ser tres vegades. Al saló de plens de la Paeria es va pronunciar tres cops: Campaments Sahrauís de Tinduf (Algèria)
A la taula presidencial, l'Àngel Ros, la Maria Rosa Ball, el Secretari General. A la seva esquerra, l'equip de govern. Entre el públic: els representants de les ONGD.
El secretari llegia el nom del projecte, el lloc on es durà a terme, l'import de la subvenció i l'ONG encarregada o sol·licitant.
En els propers dos anys, LLEIDA SOLIDÀRIA, MILPA I l'AASTP treballaran per a fer més suportable l'infern de la Hamada de Tinduf. S'hi ha rehabilitat un hospital i continuaran amb la construcció, es continua amb el projecte de salut i es farà un pas per apropar les noves tecnologies als Campaments.
L'Ajuntament de Lleida pensa que amb l'actual crisi qui menys s'ha de veure afectat són els col·lectius més desafavorits. Així ens ho va fer saber l'Alcalde.
Lleida destina un 1% del pressupost a la Cooperació al Desenvolupament. Com va dir l'Àngel Ros, mirem-ho des de l'altre cantó: nosaltres en tenim 99 i ells en tenen 1. Tampoc n'hi ha per tant.
Ja ho crec que n'hi ha per tant i per més i tot, senyor Alcalde, i tant!
Qui diu que la xarxa solidaria fa aigües?
En acabar l'acte tot eren rialles, abraçades i salutacions entre amics que comparteixen inquietuds.
- He sentit que parlaven molt dels Campaments eh? Deus estar contenta, em va dir algú.
Doncs molt, molt i molt, sobre tot pels nostres amics sahrauís. I per la gent de la Terra Ferma també.
Fins aviat

... I ningú no va gosar.

2009-05-04T10:45:00.008+02:00

Amics, sempre he admirat la capacitat que tenen algunes persones de xipollejar pel mig del fang i sortir-ne amb les sabates ben netes. També n'hi ha que sempre resulten indemnes de qualsevol maltempsada o d'altres que sempre cauen de peus, com els gats i, al igual que aquests felins astuts, esquerps i falsament moixos, són capaços d'esperar ocults a l'ombra, el moment en el que la presa està més confiada per a treure les urpes. És llei de vida, n'hi ha que han nascut amb instints de depredador i d'altres que sempre en seran les víctimes; d'aquestes algunes fan servir els mecanismes de defensa i se'n surten i d'altres cauen a les grapes del caçador més ben dotat que ells.
I mai no hi podrem fer res, perquè si la mare natura ens ha fet així deu ser per quelcom que nosaltres, les seves criatures, no podem entendre.

El món de la solidaritat és un microcosmos on hi ha de tot. Està format per persones i no per àngels.

Un amic em va fer un comentari a l'altre bloc que voldria reproduir aquí:
Tal vez en el Edén no exista el conflicto, pero las sociedades/estado lo tienen en su definición.
Així que, si algú s'havia fet a la idea de que, en qualsevol ONG, no hi haurà cap tipus de conflicte perquè pensa que aquells que en formen part són criatures angelicals que en lloc de caminar, leviten, ja s'ho pot anar traient del cap.
Cadascú sap perquè hi és; alguns hi arriben després d'una reflexió molt seriosa i d'altres instintivament.
Pel que fa a mi m'estimo més moure'm guiada pel cor.
Vaig fer meva la frase d'un filòsof que aconsellava. “En cas de dubte escolta sempre els sentiments”.

El mossèn del meu poble que, per l'edat i per la seva professió, ha vist de tot, sempre diu que tots som pecadors. Si no sou creients substituïu la paraula per imperfectes.
Al món de la solidaritat hi ha misèries, enveges, travetes, cops de colzes, prepotència però també generositat, entrega, bonhomia i compromís vers les causes justes.
I també hi ha la fruita podrida barrejada amb la serenya. Podríeu objectar que ens caldria desfer-nos de la que està feta malbé però : qui serà aquell que gosi fer la tria?

“Qui estigui lliure de falta que tiri la primera pedra”. Sempre he cregut que l'home que va pronunciar aquestes paraules, si no era el fill de Déu, era un bon coneixedor de la naturalesa humana. Els jutges i botxins es van abocar, només un instants, als abismes foscos i insondables de la seva pròpia consciencia i cap va gosar.

També va dir en una altra ocasió: “Benaurats els qui treballen per la pau, els pobres d'esperit, els pacífics, els misericordiosos...”
O també allò que venia a dir que no cal que cerquem res a fora: la misèria i la grandesa són a dins nostre.
Bon dia a tothom i molt bona setmana.
Fins aviat.

Mignonne, allons voir si la rose...

2009-05-03T11:43:00.006+02:00

Benvolguts amics i lectors, diuen que la tolerància és una qualitat que fa que aquell que la posseeix es posi a la pell de l'altre i que pensi que, fins i tot, pot tenir la raó. El diccionari diu que és una disposició a admetre en els altres una manera de pensar, d'obrar, d'ésser, diferent a la nostra.

Lamento que un comentari fet a un amic (sempre l'he considerat com a tal, ja ho sap), amb intenció de donar-li una mica d'ànim hagi estat aprofitat (tampoc és la primera vegada) per a que algú se'm llancés a la jugular. No penso discutir-hi, entre d'altres perquè, ara mateix, no sé qui és. De Roses, Roses Maries, Roses Maris, Maries Roses, Rosetes, Rosis i Rosites al llarg dels meus 57 anys de vida, n'he conegut qui-sap-les.
De tota manera és, si més no, curiós, que, en el seu cas, sigui la “situació” que explica la que faci mal i en el meu sigui un post (mai no gosaria dir un article perquè no sóc periodista)
La tècnica no és nova, de fet, és tan vella com el món. Vull dir: convertir la víctima en botxí i a l'inrevés.

De tota manera, sigui qui sigui, li agraeixo el consell, li estimo i li prenc en tota la consideració, pel que té de desinteressat, prudent i, no ho cal dir, benvolent i solidari. Potser la cosa s'hauria pogut explicar igualment amb una distribució d'algun que altre correu electrònic.
Li agraeixo la visita al meu bloc i que sàpiga que, si vol dir-hi la seva, ja sap com fer-ho. Al mateix temps i ja que hi estem posats, confessar que Nostre Senyor no em va afavorir amb la virtut de la santa paciència, cosa que sempre he deplorat i que he intentat conrear amb poc èxit, tampoc no ens enganyarem ara. Però sí que ho va fer amb la virtut de la veracitat, de manera que, si alguna cosa de les que he dit fos incerta no tindria cap inconvenient en rectificar i en demanar disculpes a qui sigui.

Per tu, amic, tot el meu suport i una mica de poesia:

El vent suau de l'oest ens empeny
i la nau de la vida té bona singladura.

Encara que, de vegades, nosaltres siguem...

...com timoners maldestres, que no sabem
fer front a un repte fosc: al tumult de la vida.

De tota manera, faig avinent a tots els amics que em visiteu que:

... quan us tinc a prop,
la nit se'm converteix en fresc matí.

I com que som al mes de maig i tinc el jardí ple de roses, a més fa poc que ha passat Sant Jordi, també una mica de poesia del gran Pierre Ronsard per la rosa desconeguda:

Mignonne, allons voir si la rose...

Mignonne, allons voir si la rose
Qui ce matin avait déclose
Sa robe de pourpre au soleil,
A point perdu cette vêprée,
Les plis de sa robe pourprée,
Et son teint au vôtre pareil.

Las ! Voyez comme en peu d'espace,
Mignonne, elle a dessus la place,
Las, las ! Ses beautés laissé choir !
Ô vraiment marâtre Nature,
Puis qu'une telle fleur ne dure
Que du matin jusques au soir !

Donc, si vous me croyez, mignonne,
Tandis que votre âge fleuronne
En sa verte nouveauté,
Cueillez, cueillez votre jeunesse
Comme à cette fleur, la vieillesse
Fera ternir votre beauté.

Nota addicional – No entenc perquè hi ha paraules que alguns no gosen posar per escrit. Potser perquè la seva educació exquisida no els hi ho permet? En tot cas, sempre podem cercar un sinònim que ens soni més bé. I afegiré, de passada i sense que serveixi de precedent, que els ventiladors no s'endeguen, s'engeguen.

Endegar- arranjar, endreçar; esp. Donar (a quelcom) una direcció adequada, un bon camí a seguir.
Engegar- fer que una cosa comenci a anar, a funcionar, a rutllar; disparar, llançar. Treure's del davant algú.

SORTIDA DEL CONTENIDOR. CLOENDA DE LA CAMPANYA D'AJUT ALIMENTARI

2009-04-29T20:33:00.011+02:00

Avui, 29 d'abril, ha sortit el contenidor des de Lleida. En aquesta campanya d'ajut alimentari s'ha omplert el contenidor gros que veieu a les fotos. Són 21 tones, 21.000 quilos de productes bàsics, destinats als Campaments de Refugiats de Tinduf (Algèria).
Potser us sembli que 21 tones són poca cosa per tanta gent i és possible que tingueu raó. Però no són només els productes materials que, dilluns vinent sortiran del port de Barcelona rumb a Oran, sinó tones i tones d'esperança, molta solidaritat i una gran quantitat d'esforç per part de tota la xarxa solidària de Lleida que s'ha sumat a aquesta iniciativa promoguda pel Comitè d'Emergència de la nostra ciutat.
Quan aquest contenidor arribi, els nostres sahrauís sabran que no els oblidem, que sempre estan presents en la nostra terra ferma. Escoles, centres cívics, supermercats, associacions, la mateixa Unió Esportiva i centenars de ciutadans anònims han realitzat les seves donacions sabent molt bé a qui van destinades i per què.
Permeteu que us digui que, personalment, a mi en fan molta il·lusió les aportacions dels infants perquè els nens són el futur i que, a cada escola, gran o petita, els alumnes saben qui són els sahrauís i perquè són en un Campament de refugiats. Tots coneixen algun d'aquests infants de pell bruna que alegren els nostres pobles, estiu rere estiu. I em consta que hi ha petits que han portat els productes a la seva classe durant dos o tres dies ja que en un viatge no podien amb el pes, nens d'educació infantil, que han compartit estiu amb un infant del desert i que, a la seva manera, ho han explicat als seus companys, que ens pregunten si el Brahim o la Lamira sabran que aquells paquets els han portat ells. Infants que dibuixen en un paper les haimes que han vist a les fotos i després la piscina o el mar que han gaudit amb el seu germà o germana sahrauí.
Vull expressar el nostre agraïment a la Coordinadora d'ONGD i altres moviments solidaris pel recolzament i la tasca de sensibilització que porten a terme, als mitjans de comunicació que sempre s'han mostrat sensibles en una qüestió oblidada i envoltada per un mur de silenci. Els mitjans de Lleida, tots, incloent-hi ràdios i televisions, es fan ressò de qualsevol notícia que faci referència al Poble Sahrauí i això ens omple de goig.
La gent de Ponent tenim fama d'esquerps, murris i durs com la terra dura que es torna fèrtil gràcies a l'aigua. Doncs així mateix els ponentins ens fem suaus i amables quan quelcom ens toca el cor. I molta d'aquesta gent porta el Sàhara i els sahrauís molt endins. Potser perquè els sahrauís deien quan volien mal : Que Al·lah et condemni a la Hamada i els romans deien: Ilerdam videas (que vegis Lleida). Terres ermes, caloroses a l'estiu, fredes a l'hivern que produeixen gent forta, pacient i amb molta resistència. Res no és fàcil a la Hamada de Tinduf, ni tampoc a la Terra Ferma, qui la treballa ja ho sap.
Un agraïment molt especial als Amics de Cuba que van fer una donació de molts quilos d'arròs i un altre a Alpicat Solidari que ens ha lliurat 10 tones, 10.000 quilos, de sabó dermatològic. Les ONGD de Lleida tenim unes relacions cordials i amistoses, de camarades que treballen plegats per a fer d'aquest món un lloc més habitable i més just.
I tota la nostra consideració a la Paeria de Lleida pel suport que ha donat a aquesta iniciativa. A la regidora de Drets Civils, Cooperació i Immigració: la senyora Rosa Ball Papiol i als tècnics i gerent de la regidoria: la Cristina, la Sandra i el Carles per la seva paciència i per la seva empenta.
Només em queda dir-vos que el valor total del contingut és de 68.955 euros repartit entre: 5060 quilos de sucre, 4192 de llenties, 711 d'arròs, 10272 de sabó i 332 d'aliments varis.
I per acabar donar les gràcies als coordinadors de comarques: la Maria Àngels, el Ramon Miró, el Ramon Morell, la Carme Farré, el Joan Alay, la Tessi Merino, el Josep Maria Puigantell , el Joan Vall i al Joan Artigues. Sense el seu treball voluntari i desinteressat aquest projecte no s'hauria pogut dur a terme.

DADES D'INTERÈS (Actualització 30-04-09)
Catalunya té uns set milions i mig d'habitants dels quals les dues terceres parts es concentren a Barcelona i a la seva àrea d'influència.
La població de les Terres de Ponent no arriba al mig milió, el 30% de la qual es concentra a la capital. És una província extensa i encara que l'AASTP no arriba a les comarques pirinenques: Pallars Sobirà, Alta Ribagorça, Alt Urgell o Val d'Aran, les distàncies són grans i les comunicacions no massa bones a causa de la seva orografia.
A tall d'exemple: es triga més en arribar a Tremp, 85 Km, que a Barna 150 Km.

CAMPANYA D'EMERGÈNCIA, CARAVANA SOLIDÀRIA. EXPLICACIÓ A QUI PUGUI INTERESSAR.

2009-04-15T13:26:00.002+02:00

Després de dies d'absència, escric més a l'altre blog, torno per explicar per què i en què ha consistit la nostra campanya d'emergència.
Les Terres de Ponent s'estenen des del pla fins a muntanya però som poca gent. Ja sabeu que la major part de la població catalana es concentra a la capital i el seu entorn.
Arrel de les pluges de finals de l'any passat la regidoria de Cooperació, Immigració i Drets Civils de la Paeria de Lleida es va assabentar de la situació precària als Campaments i ens va proposar endegar una campanya d'emergència on s'hi impliqués tota la xarxa solidària de les nostres terres. Vam començar amb un acte de denúncia sobre la situació dels Drets Humans al Sàhara Occidental on van estar-hi presents el Comitè Català per la Defensa dels Drets Humans, l'activista H'mad Hamad, la Cristina Navarro, el Mah, la Paeria i el CCI de la UDL.
Amb els vist i plau de la Delegació vam començar a recollir aliments: llenties i sucre. És més fàcil escriure-ho que fer-ho. Amb la col·laboració de la nostra gent: la Maria Àngels, el Ramon Miró, la Carme, el Ramon Morell, el Joan Alay, el Joan Vall i moltes altres persones com els Amics de Cuba vam recórrer les carreteres i els camins de les nostres contrades, escola per escola des de les més grans fins a les més petites carregant, descarregant i encapsant quilos i quilos de solidaritat i esperança.
L'AASTP mai no gosaria dir als sahrauís què necessiten i què els cal per sobreviure i a nosaltres ens és ben bé igual recollir sabó que qualsevol altre producte. Però vull que quedi molt clar que a les nostres terres no es poden fer dues campanyes alhora i així ho vam manifestar des del principi: o campanya d'emergència o bé Caravana.
Al magatzem hi ha més de 10 tones d'aliments encapsats un a un i paletitzats pel Joan Artigues.
La Caravana i la nostra campanya han acabat coincidint.
Es veu que hi ha gent dins la xarxa solidària amb el Sàhara que, o bé no els ho han explicat bé, vull pensar que ha estat així, o bé no s'han molestat a preguntar-ho, de fet a nosaltres no ens ha trucat ningú. Però sí que hem sabut que aquesta campanya ha provocat un allau de comentaris i fins i tot algun escrit de gent més ocupada en observar què fan els altres que en preocupar-se de treballar pel Poble sahrauí que és allò que, de veritat, importa.
Amics, la paciència té un límit i el got ha vessat.
JA N'HI HA PROU D'AQUEST COLOR.
Vull dir també per a que els quedi ben clar als que ens han criticat, sempre per l'esquena, que el projecte de la Caravana no passa pel Consell Mixt de Cooperació perquè no s'ajusta ni a les bases dels projectes de Sensibilització ni de Cooperació, per tant no podem obtenir ni un cèntim per enviar els productes que es recullen a la Caravana. Podem garantir la recollida dels productes que sigui que es demanin però no els diners per al transport.
Arrel de l'enrenou que, alguns interessadament van muntar, se'ns va demanar la participació a la Caravana amb diners que no tenim ni podem obtenir de cap institució o amb productes higiènics QUE NO PODÍEM RECOLLIR. No us vull pas mentir, la cosa em va molestar, decebre i enfadar molt. Es veu que hi ha gent que té línia directa amb ministres de la RASD que ja es van encarregar de portar les noves explicades a la seva manera, no cal dir-ho. La nostra gent, quan va als Campaments, hi va a ajudar, a treballar o de visita i mai no ha buscat la foto ni la influència, ni la coneixença d'aquest o de l'altre responsable. Ens és igual mentre puguem treballar amb alegria, amb ganes i amb bon rotllo. No pretenem liderar res ni ser els capdavanters de res, només volem ajudar als que ens sembla que ens necessiten. Ho hem fet, ho fem i, si ens deixen, ho farem de manera voluntària sense buscar cap tipus de reconeixement ni de protagonisme.
NO HEM UTILITZAT MAI LA SOLIDARITAT COM A PLATAFORMA DE PROMOCIÓ PERSONAL. Qui, de veritat, ens coneix, ho sap.
Hi ha coses que hem fet bé i d'altres que haurem fet malament, som humans i ens equivoquem, com tothom, però mai no hem anat fent travetes ni putejant al personal. Hem recolzat els amics i hem deixat de banda els que en un moment delicat i difícil van fer tot allò que van poder per fer-nos mal i per fer mal al Joan que és la persona més treballadora, generosa, pacífica i bona que mai he conegut. Vam tirar endavant les Vacances en Pau quan d'altres que, ara s'omplen la boca de lluita i solidaritat, intentaven un xantatge indigne i pervers perquè veien que amb la nova situació deixarien d'omplir-se la butxaca. I no parlo per parlar, en tenim proves escrites: negre sobre blanc que mai han vist la llum per no perjudicar una Causa Justa i per no fer mal de manera gratuïta, cosa que es pròpia de gent estúpida, mediocre i dolenta.
L'aigua passada no mou el molí, diuen la gent de la Terra ferma, encara que, de vegades, cal fer memòria perquè la història s'ha d'explicar per tal de que no es torni a repetir. I és més: hi hem tornat a treballar, colze a colze, fent veure que ens creiem les seves explicacions pel bé del projecte de les vacances. Parlo d'una persona que ocupava un càrrec important abans i que l'ocupa ara, una especialista en baixar del carro dels perdedors i grimpar al dels guanyadors. No penso dir el seu nom, em penso que no cal ja que tots la coneixem. Si aquesta persona, en algun moment, ha pensat que érem uns beneits s'ha equivocat i molt.
Des del primer moment li hem vist el llautó.

Sabeu? Els miracles existeixen. Uns dies abans de marxar cap als Campaments, aquest cop de visita particular, una ONG: ALPICAT SOLIDARI, ens va trucar i ens va oferir 10.000 quilos de sabó dermatològic. Van ser la resposta a totes les nostres pregàries. Ara mateix són al magatzem encapsades i preparades pel viatge fins als Campaments.
Així que també, a més de la campanya d'emergència participem a la CARAVANA.
I jo us ho dic per si de cas algú s'anima a fer una trucada per a rectificar que, ja us ho dic ara, no ho crec. I perquè sapigueu que l'AASTP té unes relacions cordials i amistoses amb tota la xarxa solidaria de les TERRES DE PONENT i amb la Paeria que ens ha ajudat i ha finançat el contenidor i el transport.
Les fotos les pujaré un altre dia.
Fins aviat.

UNA CONVERSA

2009-02-10T12:23:00.000+01:00

Ahir a la nit, l'amic Toni em va trucar i vam estar parlant una bona estona. La veritat és que m'agradaria viure més aprop de Mataró per a poder anar a fer un cafè i parlar amb tranquil·litat de coses que ens preocupen en relació amb la lluita per la llibertat dels sahrauís.
Els que em coneixeu sabeu que l'aprecio força i em penso que ell també ho sap, així com que admiro la seva visió global dels problemes, la seva sensatesa i el seu compromís. Però allò que fa que m'hi senti propera és la seva bonhomia.
Quan està content, disgustat o desanimat es reflecteix en allò que escriu.
La conversa va ser privada així que suposo que comprendreu que no us l'expliqui. Hi ha una cosa però que sí m'agradaria rectificar. Si bé de bon principi la nostra associació va ser diguem-ne vetada a la CEAS per una persona “ de cuyo nombre no quiero acordarme” ara ja no, només que en aquesta organització hi ha un sol representant per Comunitat Autònoma. I en el cas de Catalunya és ell. Queda dit i entès.
Em va alegrar constatar que en les qüestions bàsiques coincidim en els plantejaments i en el rumb que hauríem de prendre.
La indignació pel fet de que la CEAS hagi estat pressionada continua intacta i la sensació de que aquesta no és la democràcia que somiàvem quan érem joves, tan joves! ha crescut.
Amic Toni, no saps com t'agraeixo la trucada i la resposta.
Continuarem endavant i serà un plaer fer-ho colze a colze amb persones com tu.

CARTA OBERTA A L'AMIC TONI GUIRAO

2009-02-09T11:53:00.003+01:00

Després de molts dies d'absència reprenc el blog amb una carta oberta a l'amic Toni Guirao amb qui he compartit converses, projectes i haima en un memorable viatge a Tifariti.
Fa un temps ens arribava la notícia de que CEASS estava disposada a presentar candidatures a les properes eleccions al Parlament europeu. Avui em llevo amb la notícia de que això se n'ha anat en orris. El Toni no és massa explícit però el missatge és prou entenedor. No és que cregui que el contenciós es pogués arranjar a Europa encara que el nom del Sàhara Occidental s'hauria fet present als mitjans i al carrer malgrat que no s'hagués aconseguit ni un sol diputat que, per altra banda, és quelcom que mai no sabrem.
Al final de l'entrada, en Toni fa una autocrítica del moviment solidari: massa personalismes. Potser sí, encara que a mi, personalment, no m'agrada que em facin anar pel solc. Els camins poden ser diferents però al cap i a la fi tots convergeixen en un mateix punt: la independència del Sàhara Occidental. No crec massa en lideratges ni en dirigents il·luminats que ens marquin el camí a seguir. Jo puc arribar a la plaça pel camí que m'agradi més i com que tots hi arriben també ho faré sense haver de seguir el ramat. Només cal que pugem a un lloc elevat i veurem que hi ha molts carrers que hi menen. Això ho vaig aprendre des de molt petita i ha estat una constant en la meva vida. I també vaig aprendre a assumir les equivocacions pròpies però mai les alienes.
Tirar pedres a la nostra teulada no serveix de res avui per avui, hi ha coses que no fem bé, al cap i a la fi som humans i ens equivoquem. Malgrat tot no són tan importants les errades com la capacitat de rectificar-les i continuar endavant. La vida consisteix en això: en una successió d'equivocacions i encerts.

Estimat Toni:
Llegia el teu post i el meu cap es resistia a creure allò que els ulls em deien.
Si no ho entès malament tot i que la majoria del plenari estava d'acord en presentar una candidatura o en presentar batalla en un front polític, finalment es va cedir a les pressions exercides des de les files dels professionals de la política i ho escric en minúscula perquè no es mereixen una altra cosa.
Ja sé que és el teu blog i dius allò que creus que has de dir i malgrat que jo estic fora del cercle de CEASS, no per pròpia voluntat, sinó per un veto, sento que m'agradaria saber qui ha pressionat, qui ha fet la feina bruta i en què han consistit aquestes pressions. Què és allò que no tornarà a ser igual? Potser l'ajut als refugiats? o la "inestimable" presència d'algun polític a les manifestacions per a que li facin la foto a la capçalera?
Quan algú exerceix pressió sobre un altre és que té quelcom que l'altre vol, és com una mena de xantatge: si fas això jo deixaré de fer allò.
I on queda la Justícia i el convenciment de lluita per una Causa Justa?
Aquesta gent està utilitzant els sofriments dels sahrauís i la nostra bona voluntat per als seus fins que no són els nostres, si més no, els meus.
No ens fa cap falta entonar cap mea culpa, els prosahrauís i principalment els sahrauís en som les víctimes. Què no tot ho fem bé? Què vols? Som humans i com a tal imperfectes però vull pensar que bàsicament tenim una virtut: l'honestedat. En això els guanyem i en d'altres coses també.
Sí que hi ha material allò que manca és un fons d'accés lliure, com una mena de centre de recursos. Els materials de treball destinats a la joventut és una cosa relativament senzilla de elaborar si la gent que en sap s'hi posa.
Potser sí que s'hauria de potenciar la sensibilització en projectes con les Vacances, les Caravanes o les Tarbies i en d'altres projectes que es duen a terme en tot l'Estat però que la resposta depèn de la gent i tampoc es qüestió de començar a seleccionar. L'ajut és massa urgent com per això.
Ja fa molt temps vaig llegir un article d'opinió on la CEASS no quedava gaire ben parada perquè deia que s'havia convertit en el feu d'una determinada formació política majoritària i que aquesta pressionava i dirigia totes les accions per tal que no emprenyessin massa l'stablishment o com dimoni s'escrigui.
És clar que tirarem endavant però no ens parlis de personalismes, millor això que els sectarismes perversos.
Una forta abraçada.