TOTS AMB EL SÀHARA.

Aquest desembre no viatjaré als Campaments. Vaig estar-hi l'abril passat i ara no tinc ganes de tornar-hi a anar sola.

No em veig amb ànims per resistir un viatge curt però que, al final, resulta molt llarg. Dotze hores des que surts de casa fins que arribes a les haimes em cansen i m'esgoten.

Però més que el cansament físic és l'esgotament emocional. Sembla que amb els anys hom s'hauria d'acostumar a veure i a viure una situació impossible. Doncs no, cada viatge és més dur que el precedent. Cada vegada que hi vaig la situació em colpeix més. Veig els nens que es fan grans, es converteixen en adults sense cap horitzó a curt termini. Viuen en un lloc paregut als llimbs, sense guerra i sense pau, sense fi, sense cap llum al final del túnel.

Molts han optat per l'emigració. D'altres continuen esperant el retorn enmig del no res. Els ajuts internacionals disminueixen i no es poden suplir amb els ajuts de les ONGs. Aquí patim una crisi global que ha fet disminuir de manera alarmant els pressupostos dels Ajuntaments. Hi haurà diners pel Sàhara l'any vinent? Podrem assumir el mateix nombre d'infants que l'any passat? Trobarem famílies que puguin acollir-los en aquest marasme d'atur i de crisi?

Podrem enviar productes de primera necessitat?

Perquè si hem de posar-nos en marxa per a recollir-los i després no podem enviar-los no val la pena que ho fem. Sempre he pensat que les Caravanes per l'esforç que suposen no tenen massa impacte.

La gent aquí s'hi ha acostumat i donen o no, sense preguntar-se. Llavors no s'assoleix l'objectiu de sensibilitzar la societat civil.

Un company m'ha demanat si podia elaborar una unitat didàctica o d'aprenentatge per alumnes de secundària. És tot un repte ja que de materials no n'hi ha i jo ja fa molt de temps que no treballo i he perdut pràctica. No domino la nomenclatura, encara que tinc molt clars els objectius.

Primer caldrà captar l'atenció d'aquests joves i després posar-se a treballar. La feina ha de ser seva. Esbrinar, deduir, cercar, empatitzar per a després posar-se en marxa.

No es tracta d'una xerrada ni d'una lliçó magistral. Jo la veig com un passeig per una realitat propera però desconeguda, un busseig en una part de la història de la qual no se'n parla mai perquè, en el fons, ens fa vergonya.

Per últim recordar-vos que encara sou a temps de signar a la plataforma: todos con el Sàhara.

I demanar-vos que signeu la carta de protesta per a aturar la pesca europea en aigües sahrauís endegada per WSRW. La vostra signatura compta!

Fins aviat.