DE CORRUPCIÓ I DE CONSELLERS FILANTRÒPICS

Em llevo i dono un tomb per la premsa digital. Estic fastiguejada i avorrida de dues paraules: crisi i corrupció.

Mentre moltes famílies afectades per l'atur es pregunten com s'ho faran per sortir-se'n, d'altres s'han dedicat a omplir-se la butxaca a base de bé. Com és que els ha estat tan fàcil ficar la mà a la bossa?

La fórmula és molt senzilla es compren uns terrenys per quatre duros, es re qualifiquen i es venen per doble o pel triple del preu de la compra i els guanys es reparteixen. Llavors només queda una senzilla operació per blanquejar els diners fraudulents o quedar-te'ls a casa davall de la rajola i anar tirant de beta.

Per la televisió estan dient que el sistema democràtic és l'únic que fa surar la corrupció. A mi em sembla que la part emergent és ínfima i que hi ha molta porqueria que no veiem ni veurem mai.

Estem perdent la confiança no només en els nostres representants, prescindibles i substituïbles, sinó en el sistema la qual cosa és molt més perillosa.

Ha costat molt assolir l'estat de dret que tenim avui dia que es pot ensorrar si els ciutadans no el ratifiquem amb la nostra participació.

Ara mateix no m'agradaria ser regidor de cap ajuntament. Em sembla que no podria suportar les mirades de sospita. Haurà rebut comissions? Què li hauran regalat per atorgar aquestes obres a aquesta empresa en concret? Haurà percebut algun tant per cent del pressupost de les Festes?

Vull pensar que hi ha polítics honestos que es dediquen a la cosa pública per convicció i amb esperit de servei a la comunitat. Però em costa molt, cada vegada més.

Molts catalans pensem que tots els polítics són culpables mentre no es demostri allò contrari.

Ja no ens val allò de: “i tu més”. Que deixin d'acusar-se mútuament i que treballin plegats per a retornar-nos la confiança perduda.

Tinc el costum de començar a llegir El País per la contraportada. Avui, l'Elvira Lindo ens parla dels consellers filantròpics. Formen part de l'equip de les estrelles: actors, cantants i demés estels brillants del firmament mediàtic per tal de canalitzar el seu impuls “irresistible de salvar el món”. Immediatament ho relaciono amb el Sàhara i amb la multitud de plataformes prosahrauís que apareixen dia rere dia. La darrera ha estat la gravació d'un disc iniciativa encapçalada per l'actor Santi Millán.

El sentiment que tinc és ambivalent, una part de mi se n'alegra i un altra se'n dol, ho deia ahir al feis : aquests hi posen la cara i en un dia aconsegueixen més que un munt de persones anònimes en anys. Potser caldria aprofitar l'avinentesa o potser no. A mi m'agradaria pensar que s'hi involucren de bona fe i no per augmentar el seu resplendor a costa dels desafavorits.

Fins aviat.

La foto és de El País