Escrits
COOPERACIÓ, SENSIBILITZACIÓ I ACCIÓ POLÍTICA
>> dimecres 21 d’octubre de 2009
El divendres passat vam estar a una reunió on ens van presentar l'EUCOCO 2009 que tindrà lloc a Barcelona a finals del mes de Novembre.
Una companya va preguntar pel cost. Com us podeu imaginar organitzar una conferència d'aquestes característiques val molts diners i comporta molta feina.
En un moment de la reunió va sorgir la qüestió: si en uns temps com els actuals valia la pena gastar tants recursos en una conferència internacional i més sabent la situació precària als Campaments.
Si els recursos sobressin no hi hauria cap problema: n'hi hauria per atendre les necessitats bàsiques als camps i per a finançar accions polítiques.
La resposta va ser la de sempre: que el problema dels sahrauís és polític i que calen respostes polítiques. “Es més important això que enviar cigrons als Campaments. Si fossin a la seva Terra no els en caldria de menjar”.
Aquest és un argument incontestable encara que la resposta és fàcil i obvia: és veritat però mentrestant la solució política no arriba els refugiats hauran de menjar quelcom per a poder sobreviure.
No es pot menystenir les persones que pensen i obren en clau humanitària com si l'esforç que suposa organitzar una Caravana o les Vacances en Pau fos menys important que organitzar una manifestació, una conferència o unes jornades de sensibilització ciutadana.
Com es mesura la importància dels actes que s'organitzen en favor del Sàhara?
En resultats? En el nombre de gent que hi participa? En el nombre de polítics que hi assisteixen?
En aquests moments una delegació de metges lleidatans són als Campaments, passant consulta i intentant fer més suportable l'exili. No gosaria dir que la seva feina val menys que la dels polítics que van a l'ONU i reclamen l'autodeterminació pel Poble sahrauí.
Cadascú fa allò que li sembla que ha de fer, que sap fer i que pot fer.
L' ajut humanitari, la sensibilització i les accions polítiques no són excloents sinó complementàries. Calen totes per a aconseguir allò que tots desitgem: la LLIBERTAT pel Sàhara.
Fins aviat.
Si voleu informació de l'EUCOCO podeu copiar i enganxar a la barra del vostre navegador l'adreça: http://www.eucocobarcelona.org
4 comentaris:
Penso que de vegades no cal fer grans coses, si tothom fes el millor pels altres segons les seves posibil·litats, ben segur que tindriem un món molt més habitable, amb alguns petits moments de felicitat.
Petons solidaris,
M. Roser
Ma Roser, és que cadascú fa allò que vol o pot. I ningú té dret a dir-te que allò que fas és poc important o ho és molt. Això sempre em posa de molt mal humor.
Sembla com si en lloc de solidaritat i prou n'hi hagués de primera i de segona.
Petons
El que penso també Antònia, és que molts només són solidaris quan poden sortir a la foto...
Petons.
M.Roser
Ma Roser, el món de la solidaritat és petit però a la vegada és com un microcosmos on hi ha de tot. Alguns en viuen i d'altres la utilitzen com a trampolí per a les seves aspiracions de caire polític. Jo, la veritat sigui dita, a tots aquests els detesto profundament perquè quan han aconseguit allò que volen o bé s'agafen fort a la cadira i ja no se'n mouen ni amb aigua calenta o bé no els veus mai més. Amb tot, la majoria són persones de bona fe que creuen en allò que fan, que s'enfaden, remuguen, es plantegen si val la pena, però continuen endavant sense esperar res a canvi. Es donen per ben pagats en veure el somriure dels infants.
Sembla que si tots volem les mateixes coses i lluitem per uns mateixos objectius tot hauria de ser com una bassa d'oli i no és així. Sorgeixen conflictes, gelos, envejes, insídies, cops de colze per a sortir a la foto...
De vegades m'he indignat i molt amb aquestes coses, tinc un geni viu. Després m'hi he girat d'esquena i he "passat" totalment del tema de manera que, quan em volen subornar amb això de "fer contactes" m'agafa el riure fluix i me'n vaig tot i que... en dies com avui m'agradaria tenir-ne.
Petons.
Publica un comentari