COMUNICADO DEL OBSERVATORIO DE DERECHOS HUMANOS PARA LOS TERRITORIOS OCUPADOS DEL SAHARA OCCIDENTAL

COMUNICADO DEL OBSERVATORIO DE DERECHOS HUMANOS PARA LOS TERRITORIOS OCUPADOS DEL SAHARA OCCIDENTAL

Ante las equivocadas informaciones y nada inocente artículo publicado hoy sábado 28 de agosto en el periódico Canarias 7 por el Sr. Mújica y cuyo títulos son “El Frente reta a Madrid y Rabat con una flotilla hacia El Aaiún” y “Llega la flotilla”, este Observatorio tiene a bien bien realizar las siguientes aclaraciones:

PRIMERO: El Observatorio de Derechos Humanos para los Territorios Ocupados del Sahara Occidental, de reciente creación, es una iniciativa surgida dentro de los TT.OO por militantes de Derechos Humanos que padecen y presencian día tras día, desde hace 35 años esta situación, por lo tanto no es cierto que la ubicación del mismo radique en Badajoz.

SEGUNDO: Ni el Frente POLISARIO ni sus grupos de apoyo en España han cerrado esta semana el calendario de una flotilla solidaria, puesto que la iniciativa de esta acción ha partido única y exclusivamente de este Observatorio, iniciativa a la que se están sumando numerosas personas dentro y fuera de las fronteras del Sahara Occidental, por lo tanto, esta iniciativa se ha colectivizado convirtiéndose en una idea aglutinadora de la sociedad civil internacional, entre ellas la española y la saharaui. Esto demuestra que las tentativas del lobby marroquí por desprestigiar tanto al Frente POLISARIO como al Movimiento de Solidaridad con la causa saharaui, además de basarse en información completa y absolutamente falsa e inventada y demostrarnos que está consiguiendo el aumento del nerviosismo del lobby marroquí y a tenor del apoyo mayoritario y positivo que se está obteniendo, lo único que consigue es reforzar aún más las ganas para que esta proposición salga adelante, sin que se tenga fijada todavía una fecha y mucho menos la composición de esta “flotilla”.

TERCERO: No vamos a permitir que se menosprecie a nuestra compañera Aminatou Haidar. La lucha que mantuvo no fue ninguna “operación”, sólo fue respuesta a la actitud prepotente y provocadora del Reino de Marruecos, acostumbrado como está a organizar pataletas y embrollos, apretando las tuercas y subiendo la tensión, utilizando siempre los mismos recursos: inmigración, Ceuta y Melilla, terrorismo y Sáhara Occidental, porque saben a ciencia cierta que, de la misma forma que ellos son así de previsibles, lo son España y el resto de la Comunidad Internacional, cuyo mecanismo de respuesta será siempre igual, nunca lo van a poner de una vez en su sitio. Por lo tanto, ante esta actitud incomprensible e insostenible, la ciudadanía hemos decidido tomar las riendas de este asunto y estamos en nuestro legítimo derecho de organizarnos y organizar cuantas acciones pacíficas nos ayuden a evidenciar la situación que padece nuestro pueblo y la situación de olvido y ninguneo que sufrimos por parte de la ONU y los países que conforman la llamada “Comunidad Internacional”, de la que evidentemente forma parte España.

La legalidad internacional y las numerosas resoluciones de Naciones Unidas demuestran que nosotros formamos parte de un territorio pendiente de descolonización, y que Marruecos sí es un país ocupante y violador de los más elementales DDHH.

El Aaiun(Sahara Occidental),28 de agosto 2010

http://www.scribd.com/doc/36483299/20100826-Sahara-propuesta-Flotilla-de-La-In-Depend-en-CIA-Mahfoud-Ali-Beiba

Read more...

OBSERVATORIO DE DERECHOS HUMANOS PARA LOS TERRITORIOS OCUPADOS DEL SAHARA OCCIDENTAL: BRAINSTORMING O LLUVIA DE IDEAS TEMA: FLOTILLA DE LA INDEPENDENCIA “MAHFOUD ALI BEIBA”

OBSERVATORIO DE DERECHOS HUMANOS PARA LOS TERRITORIOS OCUPADOS DEL SAHARA OCCIDENTAL: BRAINSTORMING O LLUVIA DE IDEAS

TEMA: FLOTILLA DE LA INDEPENDENCIA “MAHFOUD ALI BEIBA”

Ante la escalada en el asedio policial y militar, traducido en el aumento de flagrantes violaciones de DDHH sobre la población saharaui en los Territorios Ocupados del Sáhara Occidental, hemos decidido, desde el OBSERVATORIO DE DDHH PARA LOS TERRITORIOS OCUPADOS DEL SAHARA OCCIDENTAL, plantear un método de trabajo a tod@s l@s solidar@s, sobre una propuesta de acción concreta que nos hemos planteado, al objeto de encontrar una solución idónea que rompa o ayude a romper este bloqueo informativo y el acorralamiento permanente al que se encuentra sometida la población hace más de 35 años en su propia tierra.

La propuesta consiste en organizar una flotilla en la que se aborden (embarquen, etc), los solidarios de nuestra causa, como así también los/as saharauis que deseen hacerlo, acompañados de medios de comunicación y reforzados por personas relevantes, partiendo desde las Islas Canarias y con destino a El Aaiún, donde se intentaría desembarcar.

Simbólicamente, la fecha para esta acción, debería ser una fecha importante para nuestro pueblo, por ejemplo: 14 de noviembre, 27 de febrero o 20 de marzo, indistintamente.

Uno de los objetivos principales de esta acción, según nuestro criterio, consistiría en denunciar la actitud de "indiferencia" de la misión de la ONU, MINURSO, ante las constantes violaciones de DDHH que día tras día se cometen en Territorios Ocupados del Sáhara Occidental ante su presencia y a causa del "Status Quo" que padecemos desde el día 1 de septiembre de 1991.

El otro objetivo sería intentan ROMPER EL BLOQUEO INFORMATIVO al que está condenada nuestra JUSTA CAUSA, mediante esta protesta CÍVICA Y PACÍFICA.

"La Flotilla" (todos los barcos que sean utilizados), tendrán que ser de pabellón español, ya que el Territorio sigue bajo soberanía española, según la "Legalidad Internacional".

A ésta iniciativa, están invitadas todas las personas solidarias con las causas de los pueblos, bien de forma individual como colectiva: asociaciones, partidos políticos, sindicatos, ONGs, instituciones públicas, etc., motivo por el cual, solicitamos a cada un@ de vosotr@s, la máxima difusión posible, ya que la situación ahora lo requiere.

Email contacto:observatorio.saharauiddhh@gmail.com

Se amplía la información y se ofrecen pautas metodológicas en el documento que pueden descargar en el link adjunto:

http://www.scribd.com/doc/36483299/20100826-Sahara-propuesta-Flotilla-de-La-In-Depend-en-CIA-Mahfoud-Ali-Beiba

Read more...

UN SMS

Des del dilluns que van marxar els nens he rebut uns quants sms, a més de les trucades per dir que havien arribat molt bé i que estaven contents de tornar a ser a casa.

Ahir mateix me'n va arribar un de molt curt que vull compartir amb vosaltres: dos cabres.

Era del Lekbir. El vaig entendre molt bé. El nen em deia que el seu pare havia sacrificat dos cabrits per a celebrar amb tota la família el seu retorn. A hores d'ara ja deuen estar assabentats de tot allò que ha passat durant l'any que ha estat aquí.

Ahir vaig riure molt en rebre el missatge perquè solíem fer broma amb quantes cabres matarien per a festejar la seva arribada. Jo li deia que potser no n'hi hauria prou en tots els Campaments. A mi m'alleujava molt sentir-lo riure com al principi de tot, abans de que es quedés tot un curs i de que, després de deixar un nen tímid, educat, prudent però amb molta alegria, trobar-me'l amb que no gosava ni a obrir boca, molt menys obrir la nevera, canviar de canal o estirar-se al sofà.

Si, l'he mimat molt i encara més que ho hauria fet per tal de retornar-li l'autoestima feta miques i l'alegria natural que tenen tots els infants sahrauís. Ja sé que no sóc la seva mare i per això les carícies es limitaven a uns copets a l'esquena o a passar-li la ma pels cabells, que ja és gran i tampoc era qüestió d'avergonyir-lo amb mostres d'afecte desmesurades. Però sé molt bé que el Lekbir necessitava aquest contacte físic per a comprendre que tot allò de que podia donar gràcies de que l'acollissin ja que ningú l'havia volgut era mentida i a més aquells que li feien aquestes “amables reflexions” ho sabien.

Quan parlava per telèfon amb els seus pares s'hi posava una cadira i xerrava i xerrava sense quequejar com al principi d'estiu. Jo em limitava a enviar-li salutacions per tots i mai no li vaig fer un tercer grau. Si em volia explicar la conversa ho feia i si no, respectava la seva intimitat.

El punt d'inflexió va ser un dia en el que va demanar-me permís per convidar un amic seu. Aquell dia el vaig renyar, ho confesso. “ Ja et vaig dir que eres a casa teva, convida qui vulguis, serà benvingut”.

I un altre el dia que em va preguntar si es podia quedar a casa sol. Clar que sí! Et nomeno senyor i guardià del castell junt amb l'avi. Li hauríeu d'haver vist el somriure.

Estimat Lekbir, que siguis feliç és allò que més desitgem tots els membres de la nostra família.

Fins aviat.

Read more...

HISTÒRIES DE LES VACANCES EN PAU

El dilluns passat vam marxar cap a casa els nens sahrauís que han passat les vacances a Ponent. Feien goig de veure'ls tan mudats i tan contents. Bosses i maletes s'amuntegaven junt amb les darreres recomanacions de les famílies acollidores.

Aquest ha estat un estiu molt curt: visites al metge, analítiques, excursions, trobades i molta complicitat entre els acollidors.

A casa no n'esperàvem cap però quan es tracta del Sàhara això no es pot dir mai i al final n'hi ha hagut dos. Un nen i una nena. Als dos els conec molt bé, també els seus pares als quals considero com germans. Són la meva família del desert.

No sé, si quan hi viatgi, tindré temps de visitar-los tots. Si més no, ho intentaré. Al Lekbir li he promès que passaré un parell de dies a la seva haima.

Darrera  hi ha tota una història que m'estimo més oblidar. Va ser tot l'any aquí a pocs minuts de casa i el vaig veure com a molt tres vegades o quatre. Ja li vaig expressar que em sentia culpable i que si ell hagués tingut els mitjans i la oportunitat de comunicar-se, la situació s'hauria tallat d'arrel. Aquells que el coneixeu sabeu com n'és de prudent. A les converses amb els seus no els hi va dir ni una paraula perquè no hi podien fer res i no els volia amoïnar.

Estimació de la bona que no cal que es digui amb paraules que, de tan usades, perden el significat. Estimar també significa renunciar i voler el bé de l'altre abans del propi. Els afectes dels nens no es compren ni es poden forçar. Si algú no està disposat a tractar als petits sahrauís com un membre més de la família val més que no s'ho plantegi.

Acollir no és senzill: les famílies acollidores tenen totes les obligacions i molt pocs drets. I això sempre ho hem de tenir present.

Quan els infants van arribar hi va haver una nena que va expressar la negativa a tornar amb la família acollidora de l'any passat. Vaig parlar amb la seva mare natural per telèfon que també em va dir que la canviés. Quan la nena no va arribar, la senyora em va trucar i em va dir de tot i més. No va entendre que de la mateixa manera que no obliguem les famílies catalanes, hem de respectar la voluntat de les famílies sahrauís. En un pla d'igualtat que algunes persones no entenen perquè es creuen per sobre pel fet d'exercir la solidaritat.

El dilluns va girar-me la cara a l'estació d'autobusos. No és que m'importi gaire ja que la nena em va fer una abraçada que valia un Perú i això que no l'havia vista en tot l'estiu.

La nena que ha passat l'estiu amb nosaltres és com una nina. Comprenc que sigui fàcil encapritxar-se'n i voler-se-la quedar però els seus pares i germans l'estimen i molt. És intel·ligent, amb caràcter, amb un humor agut i subtil i molt afectuosa. No s'hi val a dir mitges veritats barrejades amb mentides per retenir-la, com va passar l'estiu passat. I encara més greu és tota la preocupació i tota l'angúnia que hem sofert pensant que estava molt malalta quan, en realitat, està com una poma, gràcies a Déu.

Casa nostra està silenciosa. Ahir mentre prenia la fresca a la terrassa i mirava la lluna plena pensava en el nens, el dos. En el Lekbir que ja ha abraçat a la Zahra i en la nena. Ja són a la llar: inhòspita, hostil, en precari però amb els seus. Aquí ara ens toca continuar treballant perquè el Sàhara Lliure sigui una realitat.

Read more...

URGENT-AGRESSIÓ AL SÀHARA OCUPAT-URGENT

¡¡URGENTE!!! ALERTA: AGRESIÓN BRUTAL DE POLICÍA Y MILITARES A LOS CINCO ACTIVISTAS DEFENSORES DE LOS DD.HH QUE REGRESABAN DE ARGELIA Y A LOS TURISTAS ANTONIO VELÁZQUEZ, ISABEL TERRAZO Y DOS TURISTAS ESPAÑOLAS MÁS, DE ARAGÓN.

A las dos de la madrugada del día 22 a 23 de agosto de 2010, ANTONIO VELÁZQUEZ (turista de nacionalidad mexicana), ISABEL TERRAZO (turista de nacionalidad española) y otras dos turistas, también de nacionalidad española, más concretamente de Aragón, estaban esperando el regreso desde Argel de los cinco activistas defensores de DD.HH entre los que se encontraban SULTANA JAYA, BRAHIM SABBAR, ANASSIRI y MHAMED HAMMAD. La gente estaba festejando pacíficamente en el Barrio de Maatala el regreso de los cinco activistas saharauis que habían estado participando en la Universidad de Verano de Boumerdas (Argelia). Toda la zona se encontraba rodeada de militares y de policías vestidos de civil. Todos ellos portaban porras en las manos, listos para actuar. Allanaron varias casas de saharauis y se fueron directamente a por BRAHIM SABBAR, ANASSIRI, SULTANA JAYA y HMAD HAMMAD a quienes tiraron al suelo golpeándolos brutalmente tanto con las porras como con los puños. También hicieron lo mismo con todos los turistas que estaban allí, sabiendo que eran turistas puesto que les pidieron la documentación ANTES y DESPUÉS de la agresión. Con ANTONIO VELÁZQUEZ se ensañaron más que con las mujeres, la agresión física a ellas consistió en recibir algún golpe pero no ha sido tan grave. Según un primer relato de ANTONIO VELÁZQUEZ, han intentado sacarlos de la casa de HMAD a la fuerza, pero ellos se han negado, con lo que en estos momentos están bajo “arresto domiciliario”, pues además están rodeados por muchos policías de paisano, personajes siniestros conocidos por su virulencia y agresividad en sus atentados. ANTONIO VELÁZQUEZ ha declarado, completamente indignado y preocupado por la situación, “que en los territorios ocupados del Sahara Occidental lo que se está viviendo es una ‘guerra de baja intensidad’ y que la Comunidad Internacional, incluida la MINURSO (Misión de Naciones Unidas para el Referéndum del S.O.) que está allí mismo en, no hacen nada, que son simples turistas los que tienen que venir a dar fe de esta situación y después informar al resto del mundo. Que estas agresiones se suceden constantemente contra toda la población saharaui por el hecho de ser saharaui sin importarles ni el sexo ni la edad de la persona que agredan, sean niños o ancianos. Que en este momento tanto él como sus compañeras temen por su integridad física más que en ningún otro momento de este viaje, temen salir de la casa y temen salir de la ciudad, por lo que les pueda suceder. Que hacen un llamamiento a todas las organizaciones internacionales para que tengan los ojos puestos en esta situación y hagan un seguimiento de ella y que se ponga en conocimiento de las autoridades españolas y las autoridades mexicanas solicitando su protección”.

Cabe destacar que desde ese momento, los heroicos y valientes miembros de la Intifada, después de ver la brutal intervención, han alzado una bandera saharaui en la Avda. Smara, principal arteria de la ciudad de El Aaiún ocupado.

La lista provisional de heridos es la siguiente:

BRAHIM SABBAR (heridas en la espalda)

SULTANA JAYA (heridas en la cabeza)

ANTONIO VELÁZQUEZ (tres porrazos en el hombro, tres en el resto del cuerpo y uno en la cabeza, tiene la mitad de la cara desfigurada, heridas en la nariz)

ANASSIRI (hematomas por todo el cuerpo)

MADRE DEL ACTIVISTA HMAD HAMMAD (ingresada en el Hospital Bel Mehdi a causa de la presión)

El OBSERVATORIO DE DERECHOS HUMANOS PARA LOS TERRITORIOS OCUPADOS DEL SAHARA OCCIDENTAL hace un llamamiento urgente haciendo suya la petición de los activistas de Derechos Humanos de los compañeros y compañeras que están realizando un viaje para conocer el Sahara Occidental, para que se difunda esta información y se vuelque la mirada hacia este territorio ocupado por Marruecos donde sistemáticamente se violan los más elementales derechos humanos de sus habitantes y sus visitantes.

¡¡¡SAHARA LIBRE YA!!! ¡¡FUERA EL INVASOR!!

¡¡MARRUECOS CULPABLE Y ESPAÑA RESPONSABLE!!

Os ruego encarecidamente que lo difundáis en vuestros blogs.

Read more...

ESTIU A LA HAMADA

El sol del migdia

crema com el foc, estiu

el desert està silent.

Read more...

DUNES

Les dunes blanques,

mitges llunes perfectes,

sota el cel blau.

Read more...

SÀHARA

Sobre la duna

un home solitari

sospira per tu

Read more...

PLENILUNI

La lluna plena

es gronxa enmig d'un cel

sense estrelles

Read more...

AMINETU A CNN+

Read more...

OASIS A L'EXILI

A l’exili no hi ha oasis amb palmeres i aigua fresca. Si en vols els has de bastir i pregar perquè no es malmetin.

I tanmateix vam estar-hi. Al pati de l’escola 9 de Junio hi va haver un respir. Els somriures de la Cristina, del Joaquim, la paciència i la serenitat del Rubio que acompanyava el José Manuel (vaig trobar a faltar el Kike) i l’interès de les noies sahrauís que estudien metodologia per tal d’ensenyar castellà als seus nens em va donar un alè d’optimisme. De sobte una parella de bubis, els ocellets del desert, van creuar el cel i es van parar al ràfec de la teulada. ¡Mireu-los, mireu-los! vaig cridar. Viuen aquí ens va explicar la Cristina. I és clar que sí ¿Hi ha potser un lloc millor per a fer-hi el niu?

Sense voler-ho em vaig trobar enyorant  la Luisa i  l’Antonio,  la Darjala i  la Memona i un desig em va sortir del cor i vull creure que els va arribar. No els he vist mai i malgrat tot em vaig trobar assaborint el te dolç, aspre i suau com, si de veritat, l’haguéssim pres plegats en aquell lloc oblidat del món i de la memòria dels poderosos.

Read more...

MARE

Després d'una parada ja torno a ser aquí. He anat als Campaments i he tornat amb les piles carregades a tope. Com sempre em costa molt d'aterrar. Físicament sóc aquí però amb el pensament allí.

I he tornat molt contenta perquè he vist l'esforç i la voluntat de continuar construint dins de la provisionalitat volguda un futur per a les noves generacions que mai no han vist la terra dels seus pares i dels seus avis. També he vist quelcom que no m'ha agradat gens.

Respecto profundament totes les religions i creences encara que em confesso agnòstica. Però que voleu que us digui? No m'agraden els que van pel món fent proselitisme i creient-se amos de la veritat absoluta.

Ha estat un plaer viatjar amb la Cecília, la meva filla petita que està tan enganxada al desert i als seus habitants com jo mateixa, amb la seva amiga Maria i amb l'Òscar, un fotògraf que ha fet un treball increïble. Hem rigut molt i hem passat estones sota la llum d'una lluna plena molt plena que sempre en rep quan hi anem.

Els nens s'han fet grans i ja són adults. La Lab continua tan innocent com quan era una nena però a l'Abdu se li ha entristit la mirada.

De tota manera aquesta vegada he tornat amb la sensació que la cultura sahrauí és com una ceba: cada vegada descobreixes una capa nova que abans no havies vist. Per això em molesten molt aquells que en el primer viatge es creuen amb el dret de jutjar i es pensen que tenen la solució a tots els problemes dels sahrauís.

De vegades voldria plegar i deixar el tema Sàhara dins un compartiment estanc tancat amb pany i clau i només obrir-lo quan jo volgués. Però no puc de cap manera perquè sempre m'he mogut a impulsos dels sentiments. Quan la raó i el cor s'enfronten acabo sempre fent-li cas al cor. I si m'equivoco o m'emporto alguna decepció mala sort.

I ara tinc el cor ple d'una paraula que la Lab mai no m'havia dit i que en aquest viatge no ha parat de pronunciar: mare. I jo no m'hi he pogut resistir perquè sempre l'he considerada com una filla que fa anys va arribar a la meva vida per casualitat, gràcies a les vacances en Pau.

Fins aviat.

Read more...

SI L'EVOLUCIÓ ES LA TORTURA JO VULL INVOLUCIONAR.

Read more...

NUCLEARS?

Ahir l'Ajuntament d'Ascó va votar a favor de la instal·lació d'un cementiri nuclear al municipi.

Ha passat molt de temps des de que portàvem aquelles xapes amb un sol que ens preguntava: Nuclears? No, gràcies.

Tinc familiars que hi treballen i la vida no els hi ha anat malament. El poble de poc més de mil habitants és per veure'l.

De fet, quan aquí hi ha microtalls de llum ens enfadem i ja no us parlo de si l'apagada dura hores.

Si féssim l'exercici de pensar com ens ho faríem sense electricitat ens n'adonaríem de com en depenem.

Les centrals nuclears en fabriquen i generen residus que en algun lloc s'han d'ubicar.

És clar que si hi ha unes contraprestacions tan altes és que la cosa no deu ser tan innòcua com ens volen fer creure i més quan el President no els vol a Catalunya però per altra banda va promoure aquesta planta quan va ser ministre d'indústria.

La nostra comarca està sota l'àrea d'influència de la central. M'imagino que si ens pregunten diríem que no però em pregunto què diríem si rebéssim les prestacions que rebrà el municipi que l'aculli.

Read more...

ANY NOU

Aquest any 2010 no ha començat massa bé, de fet diria que ho ha fet molt malament.

En poc més de quinze dies ens han deixat dues persones molt joves. Un era el fill d'una cosina germana i l'altre un cosí germà del meu home.

Tanmateix la vida continua endavant i no s'atura.

Començar un nou any té quelcom de màgic. Deixem endarrere coses que no ens agraden i fem bons propòsits que després acabem oblidant per tornar a recordar-los l'any vinent.

Amb el temps he aprés que amb els bons propòsits s'ha d'anar a poc a poc. Massa alhora desanimen. De moment la que us parla ha deixat de fumar. Ara sóc una fumadora que, de moment, no fuma. He tornat a reprendre els meus passejos matinals per les envistes del poble i encara en tinc uns quants més que faré tot allò que estigui al meu abast per a complir: escriure amb més freqüència al bloc, l'altre matricular-me a les aules de la gent gran el proper setembre i mentrestant fer pràctiques de conduir. Això del cotxe sempre ha estat una frustració per a mi: més de 30 anys amb carnet i mai no he estat capaç d'agafar-lo . Necessito aquesta independència que em donaria el fet de no necessitar ningú per a desplaçar-me. Potser direu que allò que sempre em deia la mare: “Ara li ve l'amor a la núvia”.

Doncs mira sí. Sempre he pensat en allò de renovar-se o morir.

Fins aviat.

Read more...